El músic bisbalenc i arquitecte Carles Sanjosé (Sanjosex)

Jo, què voleu que us digui, no puc deixar de pensar que tot això que ens envolta és una absoluta bestiesa i que per molt sentit que vulguem donar a la nostra existència, doncs em sap greu però em sembla que no en té gaire.

Vam aparèixer un dia en aquest món sense haver-ho demanat i ens hem fet grans, massa ràpidament tot sigui dit, però no pas més ràpidament del que canvia la societat que, incansable, ens va empenyent i empenyent i de seguida, en un tres i no res, ens fa obsolets.

No voldria pas espatllar-vos el matí eh… Però aquí hem vingut a parlar de tot i sobretot a ser sincers, que estem opinant, i avui m’he llevat transcendent.

Doncs bé, tornem-hi. Ens anem fent grans i què en quedarà de tota aquesta bestiesa? D’aquesta lluita? D’aquest somni? De què haurà servit tot plegat? Què ens quedarà quan ja siguem una desferra humana?

Doncs la resposta apareix sense voler, Tindrem una herència per donar. Tindrem el nostre llegat. Una herència patrimonial, dinerària, si podem, una herència cultural, sentimental, musical, culinària. L’herència que hàgim sigut capaços de traspassar, cosa gens fàcil. Perdem llençols a cada bugada, ens aguantem pels pèls, la existència és precària i sovint perdem el nord, però tot i les dificultats, hem d’intentar no deixar res essencial enrere perquè els que ens segueixen ho trobaran a faltar i serà culpa nostra. Serà el nostre llegat. Ens hem de llevar cada matí, deixar enrere aquesta “morriña” i lluitar.