En Toni Sellas és periodista, professor universitari i responsable editorial de Ràdio Capital

Portem tants anys de l’anomenat procés que la llista de dies històrics es va allargant. A vegades, un pèl exageradament. Ahir, però, tot feia preveure que l’adjectiu s’esqueia. Fent una mica de zàping radiofònic i observant també cares a diverses concentracions, es notava que hi havia tensió, neguit, il·lusió… emocions diverses i a flor de pell de les grans ocasions. No tinc clar si ho va ser i, en qualsevol cas, no amb l’èpica que alguns imaginaven.

Hi ha una doble imatge de la concentració del passeig Lluís Companys que ho resumeix molt bé. Són dues instantànies de les cares dels concentrats, en aquell poc marge de temps que passa entre que Puigdemont diu que assumeix el mandat per la independència i l’instant en què anuncia que ho deixa en suspens. En el terreny emocional, segurament ahir molta gent va sortir decebuda per aquesta mena de coitus interruptus. Persones que fa anys que es mobilitzen i que l’1-O van defensar les urnes als col·legis electorals. Suposo que Puigdemont n’és conscient, així com també de la desconfiança que introdueix entre sectors sobiranistes.

La jugada té alguns equilibris de difícil comprensió, com suspendre una cosa que no s’ha declarat del tot en seu parlamentària, però que en canvi es signa en un document que per altra banda no es publica al diari oficial i queda com una declaració que no té força jurídica. Però a nivell estratègic, l’aposta permet guanyar un temps mort i posa la pilota a la teulada del govern espanyol. No passem per alt que hores abans hi havia precs, entre d’altres, de Koffi Annan i del president del Consell d’Europa, Donald Tusk. La premsa internacional ho interpreta com una aturada i trasllat de la pressió al govern de Rajoy. I de fet, entenc que el discurs i la decisió es fan més amb la mirada posada als públics externs que no pas als interns.

Avui, Consell de Ministres extraordinari. Veurem si s’ha acabat definitivament el procés i som en una altra pantalla, que diuen ara. De moment, el govern ha premut el botó del play i de seguida, les dues barretes de la pausa. A veure quin prem ara l’executiu de Rajoy. Les portades de Madrid són diàfanes.