Córre per les xarxes un hashtag i un usuari que s’anomena “on són les dones?” en referència a l’escassa presència de dones a la vida cultural del país. La veritat és que no els hi falta raó quan denuncien que els cartell dels festivals de música els hi van a la contra, les programacions de teatre tampoc estan copades per noms femeninsi ens hem de remetre als llibres o a les arts visuals (perquè el cinema tampoc és eldorado) per trobar-hi unamica més de presència femenina que en general, dista d’acostar-se a la paritat.

Personalment sóc poc fan de la imposició de quotes per gèneres o de qualsevol altre tipus i l’altre dia un company del sector cultural em va fer una reflexió que mereix, si més no, ser tinguda amb compte: La presència femenina és quantitativament inferior, però la qualitat és exageradament millor.

No dic que sigui una mesura compensatòria. Ans al contrari, però sí que em quedo amb la part que atribueix més mèrits al gènere femení. Mireu la Sílvia Pérez, la Clara Peya, la Gemma Humet, La Paula Valls o la Judith Neddermann i moltes d’altres que a més de treballar durament, han de combatre amb un model pre dibuixat des de fa temps que només l’han trencat a partir de la qualitat de la seva proposta artística. És a dir… mentre a l’àbit masculí hi ha molt nivell, però també molta mediocritat, quan canviem de gènere comptem els casos per excepcions, però també per excel·lents.

Òbviament la qualitat no és mesurable i per tant aquesta opinió és subjectiva, però vist el dèficit de presència femenina a les cartelleres del país, el que sí puc assegurar que a la nostra banda, la dels mascles d’excel·lència no ho sé, però de mediocritat n’hi ha a les taules de molts programadors.