http://www.pernodirres.cat/2016/09/blaumut-no-intentem-buscar-un-exit-cada.html

És divendres. He quedat amb Blaumut a les 13:30 a l’Avinguda Maria Cristina, on actuaran al vespre per celebrar la Mercè amb gent d’arreu. Quan hi arribo encara fan les proves de so. Al cap de cinc minuts, la Malou, la seva representant, em rep i accedim al recinte reservat pels artistes i gent de l’organització. Espero feliçment sota un sol de justícia (res feia pensar que el concert acabaria sent passat per aigua). Acaben, recullen, baixen de l’escenari, fem les pertinents salutacions i presentacions i som-hi.
Seiem en uns sofàs i fem el got. Tot i que l’Expedient només el patirà el Xavi, el cantant, ens acompanyen tots els membres del grup i un càmera que (intueixo) grava una espècie de making off. Em demana si pot fer algun pla de l’entrevista. “Si ho sé, em pentino”, penso mentre li dic que cap problema.
Anem parlant i fico la pota. No me n’adono fins que transcric l’entrevista. Li pregunto sobre cançons seves com ‘La Bicicleta’ quan, en realitat, és ‘Bicicletes’ i l’he escoltat un munt de vegades. El dijous de la Mercè passa factura. Ell ni em va corregir ni em va fer mala cara. Xavi, em disculpo i, si cal, et convido a pa amb oli i sal vestint-ho amb unes copes de vi.
Blaumut canta que “un adéu sempre és polar” i d’aquí unes setmanes s’acomiaden dels seus seguidors per a preparar noves cançons. Somriuen perquè no tenen cap pressa. Durant uns mesos  -els que calguin- treballaran amb cura per seguir en la seva línia: cuidar la música. Perquè són un grup de música que fa música. I això, paradoxalment, no es veu cada dia. Gràcies.

  • Nom: Xavi de la Iglesia
  • Lloc de naixement: Barcelona
  • On i amb qui viu: Amb la meva parella a Sitges
  • Li encanta: La música
  • Detesta: La ceba
  • A Blaumut: Cantant i guitarrista

Vau néixer el 2009 i imagino que encara algú s’ho pregunta. Què significa Blaumut, què fan i qui són?

Blaumut és un concepte de música que ens hem inventat cinc amics barrejant música clàssica, electrònica, pop-folk, no posant-nos límits i fent les coses amb la màxima il·lusió.
El 2012 vau treure el vostre primer disc, ‘El Turista’, i cançons com “Pa amb oli i sal” i “Bicicletes” arrasen. Com ho vau pair?
Tots portàvem una carrera com a música (uns de clàssica, altres de jazz o, en el meu cas, de cantautors) i quan ens vam ajuntar tots vam tenir la sort i l’alegria de què això funcionés així. 

Els videoclips “Pa amb oli i sal” (2.200.000 reproduccions a Youtube) i “Bicicletes” (1.300.000) s’han convertit en uns dels videoclips més vistos de la música catalana. Com viviu aquests èxits?
Amb orgull i sorpresa. En la primera gira teníem la sensació d’anar corrent rere el què estava passant. Ara tot s’ha posat més a lloc i ho hem professionalitzat una mica perquè abans era una mica caos. Però ho repetiríem i ho tornaríem a fer mil vegades sense cap dubte.
Teniu ‘por’ que la gent us emmarqués només en aquesta cançó i fóssiu grup d’un sol èxit, només d’un moment’?
La veritat és que no. De la mateixa manera que el primer disc el vam fer amb tota l’honestedat i com ens venia de gust fer, amb el segon disc igual. El single que vam treure, ‘Primavera al Bosc’, no té res a veure amb ‘Pa amb oli i sal’. 

Només intentem fer les coses amb tota l’honestedat possible i sent coherents amb nosaltres mateixos
De fet, aquest any heu guanyat el Premi Enderrock 2016 a millor artista. Què cuideu més de les vostres cançons, dels vostres discos? Per què hi ha gent que us considera el millor artista de l’any?
Això ho hauria de dir el jurat o la gent [riu]. Nosaltres només intentem fer les coses amb tota l’honestedat possible i sent coherents amb nosaltres mateixos i amb el que ens ve de gust fer i viure en aquell moment. No intentem buscar un èxit com ‘Pa amb oli’ a cada treball. Intentem fer música i passar-ho bé. I si, a més, et consideren el millor artista de l’any, collonut. 
He estat buscant informació sobre vosaltres i a tot arreu trobava “emocions”, “sentiments”. Heu buscat que us classifiquin en aquest ambient o ha sorgit així?
Ha sorgit així. Érem cinc amics i dos d’ells tocaven el violoncel i el violí. Si haguessin tocat el fagot o la flauta travessera, el grup sonaria diferent però seríem els mateixos. És qüestió de química. 
I les lletres com les composes?
De cada petita cosa, de cada conversa, de cada paisatge, pots fer-ne una cançó. No pots dir com és el procés perquè no està tan estandarditzat. Sorgeix. I també hi ha moltes hores de feina. 

Sempre retenim a la memòria algun moment de cada concert perquè és una feina molt bonica
I des d’aleshores, l’any 2012, heu fet 230 concerts. Arriba un moment que no saps ni on toques?
Per sort encara no he arribat al punt de què m’hagin de dir on sóc [riu]. Sempre és un plaer tocar com a més llocs millor, conèixer poblacions, arribar a la màxima gent possible oferint-los un producte xulo que els agradi. 
Oriol Aymat (violoncel): Al final el que fem és personalitzar una mica el bolo. Intentem adaptar-nos a cada ambient, a cada espai. Hi ha concerts que són a teatres que tenen un impacte diferent al qual es té a festivals com La Mercè. El que sí que fem sempre és retenir a la memòria algun moment de cada concert perquè és una feina molt bonica. 
Avui toqueu a la Mercè al concert de Cadena 100 amb Pep Sala i Bebe. Preferiu aquests festivals o ambients més ‘íntims’ com el Palau de la música Catalana, el Liceu i l’Auditori (tres llocs on heu tocat)?
Cada concert té el seu punt. Un concert a l’Auditori és més delicat, pots entrar més en els matisos. Un concert en una Avinguda tan gran com avui és un bolo més enèrgic, que vas a fer l’hindi i que la gent ho gaudeixi.

Heu exhaurit amb dos i mig d’antelació totes les entrades pel vostre concert final de gira a la Sala Apolo de Barcelona el 24 de novembre. Per què no una altra data vist l’èxit? 
El concepte era ‘La darrera nit al bosc’. No podem fer ‘les darreres nits al bosc’ perquè ja no seria el què voldríem. Ha de ser l’última nit.

Com serà?
Serà l’última nit que passarem amb la gent que ens segueix. És un comiat amb un únic espectacle on poder entregar el màxim de nosaltres i convertir la Sala Apolo en un bosc i que sigui una experiència única i que vagi més enllà de la música. 
Després d’aquest comiat començareu a preparar noves cançons. Quan sortirà aquest nou disc? 
Ja ho veurem. Ja estem fent feina però fins que no n’estiguem convençuts no ho tirarem endavant. 
Alguna previsió?
Encara no.

És un comiat que va per llarg? 
No, tornarem aviat. Tenim moltes ganes de fer música.
Abraham Orriols