Cloverfield o Monstruoso, com algun il·luminat se li va ocórrer traduir aquí, ha acabat amb el temps convertint-se en una mena de pel·lícula de culte. Dirigida per Matt Reeves i produïda per J.J. Abrams, era un found footage ben fet sobre un atac d’un monstre a la ciutat de Nova York. Inusualment ben narrat i rodat, pel que és aquest tipus de producte. Aconseguia atemorir-nos quan ho pretenia i ens va tenir enganxats a la butaca de cinema amb el cor a la mà. Des de llavors, algunes veus no han parat de reclamar una segona part, però ni Abrams ni Reeves han estat mai interessats en el tema i han preferit explorar altres propostes.
Però la idea de la seqüela era allí i tot va prendre sentit quan una de les pel·lícules de Bad Robot, Valencia, corria el perill de quedar-se al calaix per la fallida de la productora, Insurgence Pictures. Abrams va veure en la mala notícia una oportunitat comercial. Així va ser com Valencia va passar a convertir-se en un spin-off de Monstruoso, per tot seguit reescriure’n el guió, rodar escenes addicionals i finalment remuntar-la i anomenar-la Calle Cloverfield 10. Darrera la càmera trobem el debutant Dan Trachtenberg.
De l’argument us n’explicaré poca cosa perquè el secretisme al voltant d’aquesta producció ha estat absolut. Tot comença quan la jove Michelle, després de patir un accident cotxe, desperta en el búnquer d’un desconegut, Howard Stammler, el qual afirma que no poden sortir a fora perquè un atac nuclear ha convertit en inhabitable la zona on estan.
La pel·lícula funciona tant sols amb tres protagonistes: John Goodman, en una interpretació immensa com ja ens té acostumats, Mary Elizabeth Winstead, que assumeix el primer paper protagonista important de la seva carrera i John Gallagher Jr. Goodman és el personatge ambigu del que mai estem segurs de si diu la veritat o no, de si és bo o dolent; mentre que Winstead és clarament el personatge que esdevindrà l’heroïna o amb la qual ens identifiquem. Atrapada en una situació indesitjada experimentarà la mateixa confusió que l’espectador. 
La pel·lícula juga amb la possibilitat de si l’atac nuclear que afirma Howard Stammler és una invenció o una bogeria del mateix personatge, o si és verídic. Michelle no té clar si és una bona persona o un psicòpata, però part d’aquesta ambigüitat deixa de tenir sentit si sabem que aquesta és un spin-off de Monstruoso. Malgrat el mèrit de perdre aquest efecte sorpresa, aconsegueix girar la truita per trobar nous elements que sí sorprenen a l’espectador.
La part final de la pel·lícula canvia radicalment i podem deduir que aquestes són les escenes que es van filmar amb posterioritat per encaixar-la en l’univers de la pel·lícula que va dirigir Matt Reeves. Curiosament encaixen molt bé, de tal manera que sembla que sempre haguessin estat plantejades d’aquesta manera.Calle Cloverfield 10 és una bona barreja de thriller psicològic, suspens i pel·lícula de monstres, amb unes interpretacions superbes i un guió molt sòlid. Que gairebé  tota la pel·lícula passi en un sol escenari en cap moment desgasta, al contrari, accentua la tensió imprescindible perquè el relat funcioni.Nota: 4/5
 
[embedded content]
 

Font: Ningú no és perfecte

{$excerpt:n}