En Marçal Lladó és un dels fundadors del segell discogràfic Bankrobber

 

Un dels plaers que he descobert darrerament es troba en l’últim tram del viatge entre Barcelona i La Bisbal. És tan senzill com arribar a casa per mi mateix, sense que algú t’esperi a l’estació de Flaçà i et carregui al cotxe. Admeto que no ho faig tan sovint com caldria. Després de tres quarts d’hora de cafè amb llet, llegint El Punt, surts a la carretera i esperes que la Sarfa passi el pas a nivell.

Tots els empordanesos hauríem d’estar obligats a pujar de tant en tant a la Sarfa. No és un exemple en puntualitat ni en preu, però et recorda que ets de la comarca.

A més de satisfer la curiositat pròpia dels qui som de poble, la Sarfa és també la millor sala de cinema del Baix Empordà. Si no us ho impedeix la iaia de torn, us convido a fer una prova. Pugeu a Flaçà i agafeu el primer seient de tots, al costat oposat al conductor. El gran parabrises us donarà una visió panoràmica impossible de degustar des d’un cotxe convencional. L’Empordà apareix en versió Imax. El punt àlgid de la pel.lícula coincideix amb el revolt de La Isla, mirant a mà esquerra, cap on la comarca es precipita cap a la platja de Pals amb el Montgrí fent de teló de fons. No s’ha de caure en la temptació de fer fotografies: a més de posar en dubte la condició d’autòcton, hi ha el risc de descobrir l’únic inconvenient de la nostra gran pantalla, gentilesa dels ocells i insectes de la comarca.