D’un temps ençà, Disney adapta els seus clàssics animats en imatge real. El resultat és un conjunt de pel·lícules sense cap interès artístic. Un seguit de productes que en taquilla funcionen molt bé, però que en conjunt els manca ànima, malgrat directors com Tim Burton i Kenneth Brannagh, o intèrprets com Johnny Depp i Angelina Jolie, hagin intentat posar algun punt d’interès en pel·lícules com La ventafocs, Alicia en el país de les meravelles o Malèfica. Això era així fins el dia que Jon Favreau va agafar l’encàrrec de dirigir El llibre de la selva. 
Jon Favreau, director d’Iron Man, torna a dirigir una gran superproducció després del parèntesi que va ser la magnífica Chef. Favreau ha demostrat ser més intel·ligent que els seus companys directors i ha inventat poc en aquesta adaptació. S’ha limitat a adaptar la novel·la de Rudyard Kipling, al mateix temps que conciliava l’imaginari del llibre amb el de la popular versió animada de Disney del 1967. 
Per si no sabeu de què va, cinc cèntims. Mowgli és un nen humà que ha estat criat per una família de llops. L’arribada del perillós tigre Shere Khan, que ha promès eliminar tota amenaça humana de la zona, obliga Mowgli a abandonar la llar que ha conegut durant tota la seva vida i emprendre un viatge d’autodescobriment, acompanyant de la fidel pantera Bagheera i del despreocupat ós Baloo.
En primer lloc cal parlar de l’aspecte visual de la pel·lícula, absolutament portentós. La tècnica utilitzada és la mateixa que La vida de Pi. Rodada íntegrament en un estudi, és inconcebible pensar que aquests paisatges han estat recreats per ordinador en un prodigi de tecnologia que ens recorda a els escenaris d’El viaje de Arlo. Pel que fa a les bèsties, tres quarts dels mateix, si no fos que parlen, ningú es plantejaria el fet que no són reals. El libro de la selva és un espectacle visual com mai hem vist en cinema, que ens absorbeix i ens introdueix en aquesta magnífica jungla.
El protagonista és el jove Neel Sethi, en la seva primera incursió cinematogràfica, plena de frescor i autenticitat, ens ofereix una interpretació allunyada dels nens repel·lents que inunden les produccions de Hollywood. Les veus dels animals que només es gaudiran a la versió original són d’autèntic luxe, en els papers principals tenim a Bill Murray (Baloo), Ben Kingsley (Bagheera) i Idris Elba (Shere Khan); i en els secundaris a Lupita Nyong’o, Scarlett Johansson i Christopher Walken. 
Si ja de per sí la novel·la de Kipling és una obra mestra i no cal canviar massa res, Favreau li ha sabut donar ànima a la pel·lícula i ha fet que ens enamorem d’aquests personatges. Potser els dos instants musicals estan introduïts amb calçador, més el segon que no pas el primer que està molt ben integrat, però és un defecte perdonable i que, en canvi, el públic més nostàlgic de la versió animada de Disney ha aplaudit. Favreau incrementa el grau emocional que tenia la versió animada i fa que aquesta encara la gaudim més. 
La pel·lícula és un viatge a la nostra infantesa, ja que la pel·lícula és una faula del poder destructiu de l’home i de la pèrdua de la innocència, en un relat clàssic de bons i dolents.
El llibre de la selva no pretén inventar res narrativament, com sí que ho fa tecnològicament. És la història de tota la vida, que entreté i emociona i de la qual no pots apartar la vista per la seva extraordinària bellesa. Favreu ha agafat el guant d’Iron man i ens dispara al cor en la que és la seva millor des de que va narrar les aventures de l’home de ferro, amb una visió més adulta que la del clàssic animat, capaç d’arribar tant a grans com a petits amb diferents missatges a l’estil Pixar. Una obra mestra, no us la perdeu.
[embedded content]

Font: Ningú no és perfecte

{$excerpt:n}