Temporada Alta és una finestra magnífica que mostra què passa al món, gràcies al seu caràcter internacional, però també gràcies al criteri en la programació, que a part de pensar en un teatre per a un públic majoritari, té molt en compte aquell teatre necessari que parla dels problemes a què s’enfronta la societat, alguns dels quals, i no pas pocs, provocats per la mateixa societat per acció o omissió. En Salvador Sunyer sempre proposa espectacles de molts formats diferents, petits i grossos, amb noms al capdavant de prestigi internacional com Guy Cassiers, Oskaras Korsunovas o Thomas Ostermeier, per dir-ne alguns i d’altres no tan coneguts o, directament, desconeguts. Però el prestigi internacional no assegura que el muntatge sigui reeixit o, si més no, que superi en interès d’altres més modestos. En l’edició del festival d’aquest any m’hi he trobat un cas paradigmàtic en comparar Grensgeval (El cas de la frontera) i El metge de Lampedusa.
Grensgeval és una peça dirigida pel prestigiós Guy Cassiers, que adapta una obra de la premi Nobel de literatura Elfriede Jelinek, sobre els refugiats i que qüestiona els valors i el paper de la Unió Europea en aquesta tragèdia, que Jelinek assimila en la seva obra a Els suplicants d’Ésquil. Les expectatives eren molt altes, però la decepció m’atreveixo a dir que va ser força generalitzada. Un muntatge estèticament impactant però fred, distant, avorrit i que no era capaç d’arribar al públic o aportar res de nou. Per contra, El metge de Lampedusa, un monòleg dirigit per Miquel Górriz i interpretat per Xicu Masó, que parla del mateix, es mou en uns paràmetres absolutament oposats. És un muntatge modest, de petit format, basat en les vivències de l’únic metge resident a Lampedusa, Pietro Bartolo, que durant més de vint anys ha prestat la primera atenció mèdica als refugiats que han anat arribant a l’illa. Aquest espectacle aborda la qüestió molt més directament, posa en evidència els patiments dels refugiats i l’actitud hipòcrita d’Europa, tot commovent i torbant profundament al públic. El metge de Lampedusa, que és una adaptació del llibre Llàgrimes de sal, que van escriure a quatre mans Bartolo i la periodista Lidia Tilotta, no et deixa indiferent i surts de la sala transformat. Després de rebre la sacsejada, els qui vivien el problema de lluny és impossible que mantinguin aquesta distància, i els qui ho vivien d’a prop o amb més coneixement de causa és molt possible que passin a l’acció d’una manera o altra i en la mesura de les seves possibilitats. En tot cas, és un gra de sorra més que ajuda al propòsit de Bartolo, és a dir, que se sàpiga. Que tot el món ho sàpiga. És el teatre necessari, és el teatre al qual mai hem de renunciar.
