Fa uns dies, vaig llegir-li un tuït a l’Adrià Pujol, col·laborador d’aquesta casa, que em va semblar meravellós. Deia:

Amb aquell aire sorneguer que s’agraeix, l’Adrià celebrava el retorn de la vida, remarcada en majúscules. Potser us preguntareu: què vol dir, que a l’estiu no hi ha vida, a l’Empordà? Doncs mira, per a molts, quan s’atansa juliol el camí és emboscar-se i no treure el cap fins al desitjat setembre. Ara, per fi, ja hi som. Deixem enrere aquest estrany parèntesi de encara no dos mesos en què ens empassem la paradoxa de maleir les ordes invasores que, de fet, garanteixen un hivern més o menys tranquil per a molts vilatans que en viuen.

Jo també celebro la vida que torna, perquè la vida és allò que vivim a cada moment en la normalitat del dia a dia. I l’estiu, que exhibim tant a les xarxes, és excepcional. Per això m’encurioseix la necessitat d’alguns d’anar a segons quins paisatges llunyans per trobar-se a sí mateixos. Personalment, opto per trobar-me en cada gest quotidià.

La vida que torna és peu a terra al matí per continuar fent via. És el fill pre-adolescent que de petit revolucionava la casa sempre massa d’hora i que ara hem d’arrencar dels llençols. És l’altre que frisa per explorar la nova escola. I els alumnes que retrobaré o aquells que debuten a la universitat, cadascun amb el seu potencial per nodrir. I un cop superat l’estiu, la vida que torna serà també la quotidianitat al carrer, a mercat o a plaça, a les converses de cafè o als nostres boscos, platges i mars. I així, mentre torna la vida, ens endinsarem poc a poc a la tardor. Som-hi doncs, amb la vida.