En Gerard Prohias és el responsable tècnic de l'àrea de Cultura de l'Ajuntament de Palafrugell

 

Els espais de la memòria omplen Portbou. Sobretot amb la presència de Walter Benjamin, escriptor alemany, jueu assimilat, críptic, poètic, lúcid, marxista heterodox com era heterodox en tot el que feia. Fugint dels nazis a França, a Portbou va trobar-hi els nazis autòctons, no pas més bons que els que el perseguien, igualment assassins, xarons i axarolats en idèntica mesura i pretensió. Es va suïcidar en una pensió, poques hores després d’haver arribat a Catalunya. Algú insinua que el va matar la guàrdia civil o els falangistes o la gestapo. Tant hi fa. El va matar el feixisme, segur. La jugada era perfecta. Perquè va ser el feixisme qui li va tancar totes les portes i només li assenyalava com a sortida les vies dels camps d’extermini. Per jueu, per marxista, per disident de tot, a la fi. La seva tomba descansa en terra catòlica, mirant la petita badia de Portbou: cosa ben estranya si pensem que era jueu i suicida i ni una cosa ni l’altra es perdonava aleshores.

Al meu besavi també el va matar el feixisme, a la manera que va matar a Benjamin. En Julià Prohias formava part del nucli dur de l’Esquerra Republicana de Catalunya de Sant Joan, quan Sant Joan encara no era Sant Joan de Palamós sinó un poble independent. Quan les coses van començar a anar mal dades i els feixistes d’en Franco trepitjaven casa nostra, el meu besavi va evitar l’exili decidint d’amagar-se uns mesos, més d’un any, a cala Canyers, al nord de la platja uterina de Castell, a la vora d’on anys més tard havia de passar uns mesos en Truman Capote, escrivint i bevent, activitats les dues plenes de plaer i tortuositat.

Amagat als Canyers, suposo que en Julià menjava del que trobava i pescava i del que d’amagatotis li portava la família. Els diners que havia estalviat no valien perquè eren moneda republicana. El seu fill, el meu avi Artur, era del POUM i va morir durant els mesos de la guerra. El país, desnonat i humiliat. Esfondrat tot el seu món, després d’aquells mesos fent de talp va tornar a casa i un bon matí va aparèixer penjat a l’olivera del patí, que és la manera que segons explica Pla i demostra en Julià se suicida la gent empordanesa. El meu besavi no se sap on és enterrat, probablement a la fossa comuna del cementiri de Sant Joan; les restes del meu avi sí sé on són, a la fossa comuna del cementiri de Girona. Més anònims impossible. D’un marriment tristíssim la seva història. Que és la meva. Tan poc heroica com la dels últims dies d’en Benjamin.

Els espais de la memòria, ja sigui aquesta pública o privada, han de de tornar a casa nostra, perquè aquesta serà l’única forma de poder no ja oblidar, però sí almenys pensar-hi sense desassossec ni ràbia. M’agrada de llegir Benjamin. A vegades m’irrita el seu intel·lectualisme, però em fascina sempre el seu to poètic i cosmopolita. Les seves pàgines són sempre un antídot eficientíssim contra la mort i una reivindicació clara de la memòria com a lliçó per al present i per al futur. Ja sé que aquestes darreres frases són massa òbvies i repetides, mancades de xispa i originalitat, però cal que de tant en tant algú les digui en veu alta. Malgrat tot. Encara.