El 3 d’agost de 1492, Cristòfol Colom i la seva tripulació surten del port de Palos de la Frontera a bord de la Pinta, la Niña i la Santa Maria. L’objectiu d’aquesta expedició, finançada per Isabel la Catòlica, era demostrar que navegant cap a l’oest no s’arribava a la fi del món sinó que es podia arribar a l’Índia.

Efectivament, 70 dies més tard van veure terra. Cristòfol Colom va escriure això al seu diari:
“A las dos horas después de medianoche apareció la tierra, de la cual estaríamos a dos leguas. Amainaron todas las velas a una isleta que se llamaba en la lengua de los índios Guanahaní”.
Era el 12 d’octubre de 1492. Havien arribat a una petita illa del Carib que van anomenar San Salvador. La tripulació, però, ben aviat va tornar a Espanya amb la decepció de no haver trobat cap de les riques ciutats asiàtiques. Colom no sabia que havia arribat a un nou continent, i quan Amerigo Vespucci ho va descobrir, Colom ja havia mort.
Fins 1511, Cuba no va atraure l’interès dels colons espanyols, però aquell any els colons van fundar la seva primera població. Van mantenir el nom indígena però hi van afegir un complement ben espanyol: la van anomenar “Nuestra Señora de la Asunción de Baracoa”.

Els colonitzadors es va trobar a Cuba amb uns 100.000 indígenes, separats en diferents grups segons com de desenvolupats estaven. Els més endarrerits només vivien de la pesca. Altres, també caçaven i recol·lectaven. Els més avençats confeccionaven objectes i recipients de ceràmica.
A partir de la fundació de “Nuestar Señora de la Asunción de Baracoa”, l’objectiu dels colonitzadors va ser controlar ràpidament el territori. En tres anys van fundar set viles. De totes elles, van escollir Santiago de Cuba com a capital del govern.

Durant els primers anys, l’activitat econòmica predominant a l’illa va ser l’explotació de les mines d’or, que s’esgotarien ben aviat. A més, aborígens cubans van ser forçats a treballar per als colons. Això, unit a les malalties que els espanyols havien portat, va fer que l’any 1540 només quedessin vius un centenar d’aborígens.
Va ser llavors quan el cultiu del tabac va esdevenir uns dels principals motors econòmics de l’illa, sempre controlat per la metròpoli espanyola, que va arribar a castigar amb la mort a qui comerciés amb altres països. L’altre motor va ser la indústria del sucre, que a principis del segle XIX ja produïa 34.000 tones de anuals. Tot això, gràcies al treball forçat de milers d’esclaus importats des d’Àfirca.

A principis del segle XIX també van aparèixer els primers moviments independentistes, que van posar en tensió els espanyols i els criolls. Els espanyols eren els que a Catalunya anomenaven indians, que havien nascut a la Península i havien viatjat a Cuba per fer diners. Per altra banda, el criolls eren els qui havien nascut a l’illa, tot i tenir ascendència espanyola o africana.
El descontentament dels criolls el provocaven els elevats impostos que es veien obligats a pagar a la Corona i la impossibilitat d’accedir a posicions de govern dins de l’illa, totes reservades per als “espanyols”. Tot això va desencadenar l’any 1868 en la “Guerra dels deu anys”, que va acabar amb la signatura del Pacte de Zanjon, en el qual Espanya prometia reformes i una major autonomia per a l’illa.

Gairebé cap d’aquestes promeses es va complir. A més, els Estats Units van activar la seva potència militar per fer possible la independència de Cuba i, així, poder comerciar lliurement amb l’illa. D’aquesta manera, el 1895 va començar una insurrecció liderada pel cubà José Martí i que el 1898 rebria el suport dels Estats Units.

L’exèrcit espanyol, mal equipat i en pèssimes condicions, no va poder fer front fer front a l’armada americana, que va enfonsar tota la flota espanyola a la batalla de Santiago. Així, al govern espanyol només li va quedar rendir-se. La derrota va dur Espanya a una triple crisi: política, moral i econòmica.
De totes maneres, la crisi econòmica es va notar menys a territoris com Catalunya, gràcies a les inversions que van realitzar els indians a pobles com Begur en tornar de Cuba.