Imparable corrupció

0
479

En el descobriment de la corrupció anem cada dia més lluny. Fa quinze dies semblava que no podíem superar-nos però ara, cada matí ens desperta el nom d’un altre presumpte lladre o un robatori mes i sempre més impensat, d’algun d’aquells que ja han demostrat ser-ho, o un nou famós en política defensor d’amagar la evident corrupció davant de la justícia. I no només la dels que sense cap mena de consciència munten complicadíssims negocis internacionals,  falsos, per quedar-se tranquil·lament amb el producte de la seva estafa. Aquets son simplement això, delinqüents , al fi i al cap fan el que han de fer per ser com volen ser, simplement lladres de guant blanc o rosa o negre però lladres a la fi, de lo qual no sembla pas que sen avergonyeixin, es planten tan frescos davant les pantalles de la TV com feien mentre robaven i no se sàvia encara, quan ens sermonejaven sobre la nostra obligació de ser estrictes en el compliment del deure de ciutadans i no estafar al fisc, que al fi i al cap, deien,  es nomes estafar als beneficiaris dels pagaments a Hisenda, es a dir, els ciutadans, nosaltres mateixos.

A casa nostra ens hem trobat amb un altre espècimen de lladre de les arques públiques, aquell que no creient que el delicte econòmic ho es com a tal, s’ha passat la vida sermonejant-nos com si la seva feina com a governant no fos mes que fer-nos veure que havíem de ser bons catalans, bons a la seva manera, es clar,  com parla  atot hora un prohom convençut que passarà a la historia com el salvador de la pàtria.

Pobra, trista, bruta i dissortada pàtria, deia el nostre poeta Espriu com si quan va escriure aquestes doloroses paraules ja sabes què ens esperava o potser veient com havia quedat la pàtria després de com l’hem tractat els ciutadans, i  no només quan es tracta de banderes i estelades. Perque en front d’aquet sàtrapa que ens ha tocat conèixer, suportar i resistir potser no hem protestat prou ni hem denunciat prou aquells vint i pico d’anys de govern que encara hi ha qui defensa dient que, sigui com sigui, la feina que es va fer va ser “treballar per la pàtria”, i nosaltres  seguim fent lo que sempre fem, callar, tu no t’hi fiquis,  tu a lo teu, no fos cas que tingués raó aquell pretès líder que seguia els preceptes que coneixem els que hem viscut la església franquista, i al final resultés que  fos veritat que el delicte econòmic no  existeix o al menys no fos tan execrable com el delicte sexual que la doctrina catòlica ha imprès en l’ADN dels ciutadans dels països de la Mediterranis.

Tot plegat, en parlem o no en parlem, això es lo que ha passat a Catalunya i així ens ho hem empassat. Vol dir que si no em protestat en som també una mica responsables. I no podem per menys que preguntar-nos: on trobarà la salvació aquesta nostra pobra, bruta, trista i dissortada pàtria estant una bona part de la societat, conformada amb el delicte comés durant tants anys, acceptant-lo, justificant-lo i fins i tot traient-ne partit?

Ens faria falta un reconeixement i un coratge que com a societat no sembla pas que tinguem, només el veig en uns quants que volen fer-se escoltar, estan disposats a lluitar, però que davant seu només troben indiferència, silenci i  nous projectes que mai ho podran ser del tot autèntics i esperançadors projectes, fins que com a poble no haguem reconegut aquest immens i familiar robatori no només com un problema o una anècdota, sinó com una verdadera tragèdia que s’ha fet un còmode lloc d’acceptació en la consciència d’una gran part de la gent d’aquest país. Com si el que em viscut i patit que deixarà una marca difícil d’esborrar en la nostra identitat, no fos més, com va dir l’inefable senyor Mas, un assumpte d’ordre particular que només afecta al senyor Pujol.

Per sort, al menys la broma, la ironia, el sarcasme juguen darrerament una part de la funció que pertany a la protesta, a la crítica, a la lluita per un país millor, per un mon millor.