Diuen que a finals del segle XVI, el famós corsari Sir Richard Drake, subordinat del Capità Sir Francis Drake (corsari de la corona anglesa) va preparar la primera versió coneguda d’una beguda que portava aiguardent de baixa qualitat, amb sucre, llima, menta i altres herbes.
L’aiguardent aportava calor, l’aigua diluïa l’alcohol, la llima combatia l’escorbut que era la malaltia típica dels mariners llavors que passaven mesos a la mar sense prendre fruita fresca, la menta i les herbes refrescaven, i el sucre permetia digerir aquesta barreja. El prenia Sir Drake després de les seves batalles mentre explicava les monedes d’or que formaven el botí aconseguit.

A la dècada de 1860, la producció de rom ja era molt més refinada, el que donava un rom de millor qualitat. El rom “añejo” va substituir l’aiguardent, i el que ja a Cuba es coneixia com Draquecito es va rebatejar com “Mojito”, molt abans que el popularitzés Ernest Hemingway que el bevia diàriament a La Bodeguita del Medio i on es va començar a comercialitzar.

De l’encreuament entre diferents tipus de menta, en surt la combinació ideal per al mojito, ja que guanya un millor aroma. Com en el cas del gintònic, al mojito, el gel també hi té la seva singularitat. Antigament, a La Bodeguita del Medio s’utilitzava gel sencer en tant que a la Cuba dels anys 30 el gel el servien en pedres però amb la universalització de la beguda, es va començar a usar el gel picat, entre altres coses, perquè funcionés com a filtre i que les fulles es mantinguessin al fons i no molestessin a la boca.

També hi ha qui diu, que la millor manera de prendre’s un mojito, és mastegant primer la menta.