http://www.pernodirres.cat/2016/10/manel-auditori-nacional-andorra-211016.html

 

A l’Auditori Nacional d’Andorra, a Ordino, no hi cabia ni una agulla el passat divendres. Les localitats s’havien exhaurit hores abans de començar el concert. Tornava Manel. Feia 5 anys que el grup català no visitava el país. La primera i única vegada que havien tocat a Andorra havia estat el 6 d’octubre del 2011 per presentar el seu segon disc “10 milles per veure una bona armadura”. Dos CD’s després, Manel visitava el Principat per fer-nos ballar amb “Jo Competeixo”. A fora de l’Auditori, el fred sec dels Pirineus es barallava amb l’emoció dels assistents per ser el protagonista. A les 21.05 hores, el Roger Padilla pujava a l’escenari seguit del Guillem Gisbert , el Martí Maymó i l’Arnau Vallvé. Un silenci expectant s’apoderava del públic, assegut a les butaques, immòbil i impacient. La primera nota de “Les cosines” sobrevolava la sala i donava pas a l’inici de dues hores de música.
Manel va obrir la llauna amb cançons del nou disc, “Les cosines” i “BBVA”. El Guillem, habitual conductor de cada concert, va donar les gràcies a tots els andorrans que havien sortit de casa un divendres i s’havien apropat a Ordino. “Podríeu estar mirant una pel·lícula al sofà, amb aquest fred, però heu decidit venir a veure’ns”. Cap dels assistents hauria canviat un Woody Allen per escoltar-los. Van repassar cançons del seu repertori com “Desapareixíem lentament”, “Ay, Yoko” o “El boomerang”. I ens van deixar bocabadats amb el nou CD. La por que els efectes electrònics de “Jo Competeixo”, un disc que porta la empremta del productor Jake Aron, perdessin la seva essència en directe va esvair-se en qüestió de minuts. Potser és perquè en Guillem ho compensa amb el seu torrent de veu, potser perquè el Martí s’ha sabut espavilar amb els arranjaments del baix, o potser perquè les cançons són més seves que mai. Manel ha mutat. L’èxit els va arribar amb “Al Mar”, cançó que ja és indispensable en cada concert. Elements musicals com l’ukelele o la melòdica els definien. Però no per sempre. Han evolucionat i no els ha fet cap pena deixar enrere la seva bandera.
El Guillem dirigia l’orquestra i divertia el públic amb el seu moviment de malucs, al principi avergonyit però un cop endinsat en el concert, totalment despreocupat. Se l’emportava la música i, malgrat semblava estar en un altre món, llunyà, inaccessible per a ningú, era més a prop que mai. El Roger Padilla va cantar “Ai, Dolors!”. Amb els ulls tancats es perdia l’espectacle del públic que, per fi, es posava dempeus per ballar l’“un, dos, tres.. un, dos, tres, chà chà chà”.
Ja coneixíem la capacitat narrativa del Guillem, que ens havia delectat amb “Mort d’un heroi romàntic” o amb “Deixar-te un dia” i la seva lectura entre línies. Impacta més que amb cap altra lletra, la cançó que dóna el nom al disc, “Jo Competeixo”. Són 8 minuts de narració sense descans ni treva. Són molts alts i baixos en la veu, algun crit que s’escapa, estrofes pronunciades amb ràbia i que encarna com un actor teatral. En directe el veus, submergit en la història del protagonista i rapejant, amagant la destral de guerra com a bon competidor, burlant-se dels adversaris. Algun àvid fan intentava seguir la lletra, però requereix un esforç titànic. L’aplaudiment  en tocar l’última nota era eixordador. El va silenciar ell, donant les gràcies altre cop. En simular que marxaven, entre el públic algú demana que “no, no n’hi ha prou”. Encara ens quedava ballar la llatina “La serotonina”. Mentre ens pujava a tots aquesta harmonia, el Guillem movia les mans al ritme de la música i ens convidava a cantar amb ells. “Em puja la serotonina, quan canta en Roger Padilla… Ens puja la serotonina, quan pujo a Andorra a la tabaqueria”. S’apropava el final apoteòsic. “Teresa Rampell” aquest cop era Pere Rampell pel cantant, que acostuma a canviar les lletres enmig del concert. No quedava ningú assegut a la butaca perquè van enllaçar la cançó amb “Sabotatge” i, en aquell moment, al públic ens hagués agradat tenir més espai entre les butaques per poder fer el gesti i dir “ja m’he posat de genolls”.
Clàudia Pons