En Dani Chicano és periodista i director de la revista Proscenium

Avui la veritat és que m’he deprimit un xic. He estat fent una repassada a les diverses programacions d’arts escèniques del darrer trimestre de les localitats de més de 10.000 habitants del Baix Empordà i la veritat és que malauradament no he tingut gaire feina i he arribat a la conclusió que no cal moure’s gaire per anar a veure bon teatre. No n’hi ha, tret d’alguna excepció. Ja deveu saber que les localitats amb més de 10.000 habitants són 7. D’aquestes 7, només 3 tenen el que es podria considerar una programació estable d’arts escèniques, una programació continuada que segueix un criteri. Podríem trobar-hi alguns inconvenients, també alguns encerts, alguna línia de programació erràtica, però Palamós, Sant Feliu de Guíxols i Torroella de Montgrí fan els deures, especialment Palamós, en què La Gorga és molt activa i enguany celebra 20 anys. Felicitats! Hi ha casos, però, veritablement sorprenents, d’aquells que en diuen de jutjat de guàrdia, que deixen ben a les clares quin és l’interès que desperta la cultura en els equips de govern respectius: cap, nul, zero. Que l’Ajuntament de Palafrugell, la localitat més poblada de la demarcació, no programi una peça teatral professional ja no demano cada 15 dies, sinó cada mes, combinant-ho amb concerts i d’altres activitats culturals, és una veritable tragèdia. Essent molt indulgents, la seva programació és deficient. També es pot qualificar de molt pobra la línia d’actuació en aquesta matèria dels ajuntaments de Platja d’Aro, Calonge i la Bisbal. Aquest últim encara té com a recurs el Festival de Circ al Carrer de l’estiu, però no s’hi val a programar quatre cosetes per sortir del pas la resta de l’any. Calonge, pel que fa a arts escèniques, fa anys que és una mena de cementiri i Platja d’Aro ni tan sols té un teatre comme il faut, sense comptar amb el CAF, que és el que es manté actiu i acull els espectacles de la Xarxa de Cafè-Teatre de l’AGT, però no deixa de ser una sala d’actes. Del tema equipaments escènics també n’hauríem de parlar una estona d’aquestes. Sabem perfectament que Temporada Alta és com una mena de xuclador, però això no és excusa per deixar de programar. Sembla una postura molt còmoda i, a la llarga, perjudicial. On hi ha teatre, hi ha afició; on hi ha afició hi ha grups de teatre amateur i on hi ha grups de teatre amateur hi ha una potentíssima eina de cohesió social, entre d’altres coses. A veure si ho anem aprenent això.