Bon dia, estimats oients de Ràdio Capital.
Avui us parlo des d’una mica amunt. He anat a Sant Cebrià dels Alls. Ara mateix hi soc, a veure com està el bosc.
Ja sabeu que l’incendi de les Gavarres d’aquest estiu passat va ser greu, però he dit: «Deixa’m anar-ho a mirar». I he quedat força content.
Jo no hi entenc. Haig de reconèixer que no entenc la magnitud de la gravetat del que s’ha perdut. Però sí que tinc clar què veig, què tinc ara mateix davant dels meus ulls.
I el que veig són, bàsicament, brots verds.
Veig una quantitat de brots verds i d’arbres que no és que tornin a néixer, és que no es van morir. Bàsicament alzines, algun pi valent…
I m’he congratulat. I us ho volia explicar.
Us volia dir que això potser sigui una metàfora, o una imatge, del que passa amb tots els éssers vius i amb totes les etapes de la vida, que és que deixem enrere alguna cosa per treure’n alguna de nova.
I potser m’he posat massa poètic. No és el meu estil dels comentaris a Ràdio Capital, però és que, sincerament, hauríeu de ser aquí.
Us ho recomano molt. Si us podeu escapar per pujar a Sant Cebrià dels Alls, pujar per la carretera de la Ganga, etcètera…
Vull dir que el bosc torna a ser amb nosaltres, torna a sortir, torna a créixer. I ara el que hem de fer és facilitar-li la feina i que no se’ns torni a cremar.
Vinga, que vagi bé. Bon dia!
