Diuen que ha començat la primavera i no l’hem vist. Respirem el nostre propi alè darrera unamascareta,i aquest any ens perdrem l’esclat de vida acolorida.
Podríem fugir, aquesta tendència tant humana i covarda, però no ho ho farem.
Ens motiva la lluita contra les infeccions, la del coranavirus i tantes d’altres. Aquesta, la del SARS-Cov-2 especialment perquè ha emergit, propagat i atacat de manera massiva, com si volgués posar-.nos a prova, sense simulacres previs.
Els metges estem cansats, i malgrat això, no tenim cap altre prioritat que treure forces d’on sigui per anar a treballar cada dia tantes hores com calgui.
Les picabaralles del tipus que sigui no son altra cosa que una remor desagradable de fons que no canvia les nostres prioritats d’atendre malalts a qui volem donar d’alta o volem acompanyar com es mereixen fins el final.
Als més lleus els ensenyem a guarir-se a casa des de la distància, sense oblidar-los.
No podem dir que no s’hagi viscut mai una gran epidèmia, el que diem és que la generació de metges actuals no ens havia tocat viure-ho. Encara no veiem la sortida però sabem que en sortirem amb algun company menys i amb molts coneixements més.
Estem cansats, molt cansats, i això, la malaltia que ja anomenem amb familiaritat COVID19 és lluny d’acabar-se. La nostra venjança serà la seva fi.
