Els fortíssims ruixats d’aquesta darrers dies ens ha deixat el país enaigat. Era previsible, després d’aquest istiu d’horror, tan previsible com saber que no estem parlant d’uns fets excepcionals, sinó d’allò que alguns ja en diuen la nova normalitat. Així que avui no sóc vingut a parlar-los del canvi climàtic, sinó dels que el neguen i que, segons totes les enquestes en aquests temps de post-veritats, aviat governaran Catalunya, Espanya, Europa i el Món. Posin un somriure malèfic, ha ha ha.
No sortim del fang. Que l’extrema dreta, amb el suport dels grans magnats tecnològics que fabriquen consciències i de bona part del gran capital global guanyi eleccions arreu del planeta no és, ni de bon tros, un fet tan sorprenent. El capitalisme que defensen ha creat la tempesta perfecta de desigualtat, inflades expectatives individuals i una realitat social que dista molt d’aquestes expectatives, i els bocs expiatoris sempre han funcionat, ara i fa mil anys. La culpa és sempre dels que no són nosaltres, els que venen de fora, dels pobres desgraciats. Funciona ara i fa mil anys. La culpa no és mai del que mana, del qui té exèrcits per imposar la seva llengua, de qui té el poder econòmic i decideix invertir en IA i no pas en éssers humans. Funciona ara i fa mil anys.
Puc entendre l’eròtica del poder que s’amaga darrera els discursos d’extrema dreta: a fi de comptes venen força, determinació, desacomplexada virilitat, i és comprensible que aquests discursos calin entre els més necessitats. Tu no ets un pobre de merda, perquè ets espanyol, no com aquell pobre de merda de pell més fosca que ve de 17 quilòmetres més avall. El que em costa d’entendre és que aquests discursos calin en un país ocupat com el nostre. Quina força pot tenir una extrema dreta catalana sempre agenollada davant l’ocupant?
Veient les persones que formen les candidatures de l’extrema dreta catalana als nostres pobles s’explica bastant tot. Jo els posaria immediatament a governar, no esperaria ni a les properes eleccions. Enaigats hi seguirem igual. Però al menys uns quants quedaran ben retratats.
