Ara que ja han acabat les eleccions municipals sembla que hauríem d’anar per feina. Que hi anem o no és una altra cosa. No sé si la meva experiència pot ser aplicable a molts de vostès, però jo diria que sí i el cas és que, més enllà del meu cercle més personal, ningú no m’ha preguntat directament què m’havia semblat el resultat de les eleccions municipals ja sigui a la Bisbal, el meu municipi, als municipis del costat, o a Barcelona. Avui, viure a la catalana manera és això: no preguntar, anar passant els dies fent veure que no hem fet res, ni tan sols que hem anat o que no hem anat a votar, que no sabem els resultats i que ens és generalment igual saber quin partit o quina coalició acabarà decidint a casa nostra. Avui, les coses no es diuen o, quan es diuen, es diuen al Twitter, però no a la cara. I abans que no hi havia Twitter, em fa l’efecte que també era així. Si més no, a Catalunya.
Deu ser per això, doncs, que tenen tant de ressò actituds com la que va tenir fa uns dies la poeta Juana Dolores en el programa de Xavier Graset al 324 o la que ha tingut durant anys gent com la Pilar Rahola. Dolores és més jove, és molt menys coneguda, va desbocar-se, doncs, molt més que Pilar Rahola. I això és molt i molt.
En el programa d’en Xavier Graset va insultar Xavier Trias, va dir que era un puto viejo, va dir que ella volia desmuntar la catalanitat i no repensar-la, va qualificar TV3 de la televisió de la burgesia catalana, va defensar la classe treballadora, els joves, no va dir quasi res del seu llibre, a part de queixar-se que ningú, cap crític, no va fer cas de Bijuteria, el seu primer poemari. Quan finalment va llegir un seu poema de Rèquiem català. I si una nació desfilant per una catifa vermella, vaig entendre per què cap d’aquells crítics no n’havia dit res de res: perquè el poema que va llegir no sorprèn, perquè no diu res que no hàgim sentit ja molt abans, com el marxisme-leninisme que ella defensava, perquè tot això com els seus poemes són idees antigues, que alguns vam considerar desfasades fins i tot abans que naixés ella.
Juana Dolores té raó quan diu que els crítics estan venuts, quan diu que els tertulians estan comprats, potser també en té quan es queixa –però això sense dir-ho així- perquè Trias no aportarà cap idea nova. Però ningú no va dir-li que, de moment, ella tampoc. Ni en les seves queixes, ni em fa l’efecte que tampoc en els seus versos. Havia vingut a provocar i ho va fer bé. No va ser discreta i això sempre agrada. I a Catalunya, sempre un xic més.
Durant uns dies n’ha parlat tothom de la Dolores. No dels seus dos llibres, és clar, sinó del que va dir en aquell programa. Jo també ho faig ara. Per preparar-me aquesta opinió he tornat a sentir els quinze minuts llargs de glòria que va donar-li en Graset. També he entrat a la plana de Viquipèdia de la Juana Dolores. Hi diu textualment que “el 2023 es va fer virtual la seva entrevista al 3/24 amb Xavier Graset, criticant la televisió pública i les dretes, després del seu creixement a les eleccions municipals del maig”. No em sorprendria que ho hagués escrit algú molt proper a ella perquè la Viquipèdia és això. I el món d’avui és també això: discreció en el cara a cara, i directe a la jugular quan es té l’oportunitat de sortir a la televisió o en algun altre mitjà. Com Pilar Rahola, vaja, però ella des de l’esquerra. El mateix espectacle, doncs. Res de nou. I potser fins i tot amb menys fonament. Estimats oients de Ràdio Capital, per l’amor de Déu, apaguin la tele, surtin del Twitter i llegeixin més que no van fer ahir. I si pot ser, que no siguin lectures simples.
