Aquesta música és una merda. És el que em deia el meu pare a mi quan entrava a la meva habitació i sentia Nirvana, Morbid Angel o Guns n Roses. És també el que els dic als meus fills quan els sento escoltar J Balvin o Bad Bunny o Post Malone. Però hi ha una diferència abismal entre el que escoltava jo i el que escolten ells, no? Ho espero, vaja.
El meu pare podia parlar amb propietat –relativa– perquè ell em va descobrir Led Zeppelin i King Crimson i Einstürzende Neubaten. El meu avi també li deia al meu pare “això que escoltes és una merda” quan sentia Led Zeppelin. Però el meu avi només escoltava el Niño Ricardo i Sabicas. Cada generació ha de passar pel tràngol de dir que la música que escolten els nanos és una merda, que els llibres que llegeixen són banals i que els videojocs que juguen no són com els d’abans.
Però això és perquè cada generació és més trista que l’anterior, més adotzenada i menys feréstega, menys alegre i lluminosa. I no és que perdi la fe en les noves generacions, però em sap greu que el panorama cultural que han de mamar sigui tan pobre, que els llibres que s’estan editant tinguin un cos de lletra tan gran i que la música que escolten, efectivament, sigui una merda.
