L’exposició Vincles de l’Espai Carmen Thyssen ens recorda que les obres d’art no són relats tancats i que cada nova mirada pot tornar a activar-les.
Estem acostumats a trobar als museus les obres d’art ordenades per èpoques, moviments, escoles o artistes. És una manera necessària d’explicar la història de l’art, però no és l’única manera de mirar-la.
De vegades, posar dues obres en relació permet descobrir allò que per separat potser no hauríem vist. Una forma, una atmosfera, una inquietud, una manera semblant d’entendre el paisatge, la figura o la matèria poden establir connexions entre artistes separats per dècades i per llenguatges aparentment molt distants.
Aquesta és la idea que hi ha a l’origen de Vincles. Cuixart conversa amb la Col·lecció Carmen Thyssen: deixar que les obres conversin.
La proposta parteix del context de la celebració del centenari de Modest Cuixart, però no per explicar-lo cronològicament ni per situar-lo una vegada més dins dels moviments artístics als quals va estar vinculat. M’interessava una altra cosa: comprovar què passava quan la seva obra entrava en contacte amb altres mirades. I també què passava amb les obres de la Col·lecció Carmen Thyssen quan les observàvem des d’aquestes noves relacions.
Cuixart és especialment suggerent per plantejar aquest exercici. La seva trajectòria travessa alguns dels grans corrents de l’art del segle XX, des de Dau al Set i el surrealisme fins a l’informalisme i la nova figuració, però resulta difícil retenir-lo definitivament en cap d’aquestes categories. Hi ha en la seva obra una necessitat constant d’experimentar, de transformar-se, d’avançar cap a territoris nous.
Potser per això, més que buscar coincidències, Vincles busca correspondències entre paisatges, figures, matèries, atmosferes, llums, gestos o silencis. Relacions que no sempre són evidents i que obliguen a abandonar per un moment allò que sabem per concentrar-nos en allò que veiem.
Aquesta manera d’exposar implica també una determinada manera d’entendre el museu. Les col·leccions no haurien de ser relats immòbils. Les obres continuen sent les mateixes, però nosaltres canviem. Canvien les preguntes que els fem, els contextos des dels quals les observem i les obres que situem al seu costat. I és precisament aquesta capacitat de generar noves lectures la que manté viu el patrimoni artístic.
En el meu cas, aquesta manera de mirar Cuixart no parteix només de l’estudi de la seva obra. Vaig tenir el privilegi de compartir amb ell moltes converses i processos creatius durant els darrers anys de la seva trajectòria. Cuixart va ser una figura clau en la meva formació, no només pel seu coneixement de la pintura, sinó per una curiositat que semblava no esgotar-se mai. Literatura, música, filosofia, ciència, història de l’art… tot podia entrar en una conversa i acabar transformant la manera de mirar una obra.
Amb els anys he entès que aquesta va ser probablement una de les seves grans lliçons: no donar mai la mirada per acabada.
Comissariar Vincles ha significat, inevitablement, tornar a aquella experiència des d’un altre lloc. Ja no des de la conversa al costat de l’artista, sinó des de la responsabilitat de posar la seva obra en relació amb altres obres i permetre que apareguessin preguntes que potser ell mateix hauria proposat.
Perquè una exposició no hauria de limitar-se a confirmar allò que ja sabem. També pot alterar lleugerament les nostres certeses, provocar associacions i fer-nos tornar sobre una obra que crèiem conèixer.
Potser aquest és, finalment, el vincle més difícil d’explicar: el que queda entre allò que un dia vam aprendre a mirar i tot allò que, gràcies a aquella mirada, encara continuem descobrint.
