A més d’omplir-nos de compromisos, dinars, regals i sorpreses, Nadal ens acosta al final de l’any i ens deixa una sensació, si ens parem a pensar-hi, una mica aclaparadora, de final d’etapa, d’un any mes que la vida se’ns emporta. Recordo que un dia que complia anys, quan encara era petita i vivia en un internat, vaig entrar a la classe de llatí que ens donava un capellà, el Padre Mauri, En aquells anys estudiàvem llatí des del primer curs fins a acabar el batxillerat que durava set anys, que les monges, que no eren pas ni tontes ni bledes, justificaven dient que el llatí servia per tot perquè desenvolupava el sentit comú i per qualsevol cosa que féssim a la vida, fos estudiar o cuinar, el que necessitaríem seria sobre tot el sentit comú. Dons vaig entrar a la classe de llatí molt contenta cridant: Padre, padre, ja tengo once años. I el capellà, sense canviar de cara, cosa que no feia mai ni en les ocasions més celebrades, em va contestar: Regàs, ya no tiene once años.
Vaig comprendre en aquell moment i no ho he oblidat mai més, que els onze anys ja me’ls havia gastat i que els dies i els anys no només passarien sinó que jo mels gastaria i ja no en quedaria res de res.
Una mica es el que sento ara quan estem a punt d’acomiadar el 2017 amb aquesta festa de nadal que sembla posada expressament cinc dies abans perquè ens doni temps de dir adéu a un altre any que ja ens hem gastat i molt probablement per consolar-nos de la seva pèrdua definitiva.
Jo he aprofitat aquests dies per preguntar aquí a Llofriu i Palafrugell a uns i altres que es el que pensaven de la situació que vivim, què volien votar, què esperaven del programa del partit o el líder que anirien a votar, del futur més immediat, es a dir del 2018 que ja treu el nas per l’escletxa de les festes. I m’he adonat que sigui per desconfiança, sigui perquè som reservats, o sigui que com diu un amic meu a mi se’m veu a la cara de qui vaig a favor i de qui en contra i a lo millor no volien discutir, el cas es que no he aconseguit ni una sola confidència, que dic, ni una sola aproximació al pensament polític de persones que de totes maneres conec des de fa anys i les veig ben sovint, un tancament que contrasta amb el bombardeig de publicitat i propaganda que omplen telèfons i ordinadors a tot hora i la quantitat de signes externs quer envaeixen les nostres ciutats i pobles com si ja haguéssim acabat les eleccions i hagués guanyat per majoria absoluta el color de torn que s’hagués erigit en la veu y el representant dels desitjos i esperances del tot el poble, tots aquells que encara volen entre els núvols d’hivern.
No he pogut doncs arribar a cap conclusió sobre com som i que volem, no ja la gent de la península o de Catalunya, sinó ni tan sols de Palafrugell, la ciutat on visc des de fa mil anys i que de cop m’ha semblat més llunyana que el barri d’Edimburg ple de vida per les festes al carrer i les llums sobtades i intermitents dels focs artificials, on vaig passar les darreres setmanes d’agost. I es que, la pàtria es, a més a més de la infància, qualsevol lloc on ens sentim viure i on compartim el que passa amb la gent del nostre voltant. Ni que sigui tan pocs dies com unes vacances que ens tornen a casa quan s’acaben on ens afanyem a aplicar el que hem viscut i ens sembla que hem après aquells dies de festa.
Tant plens d’eufòria i esperança que sovint oblidem les belles i sàvies paraules de Jaime Gil de Biedma, Quizá, quizá tienen razón los días laborables.
