Admeto que el titular d’aquest article busca captar l’atenció, però no pretén prendre partit de manera explícita. No sóc de la Bisbal i, més enllà del que he llegit als comunicats i articles d’opinió, desconec els matisos de la vida social interna del poble. Com en qualsevol debat, mai es coneix el 100% de la veritat i mai existeix una sola veritat.
Tanmateix, sí que constato, a partir dels comunicats dels geganters i dels voltors, dels articles de persones com els meus estimats Pere Maruny i Andreu Paneque, o comentaris a les xarxes, que hi ha reticències a la idea que una entitat sense ànim de lucre pugui patrimonialitzar-se o muscular-se. I també constato que, en determinats sectors socials o ideològics, s’imposa la idea que tot allò que no sigui públic no serveix a l’interès públic o no representa la població per la que treballa el projecte.
Sembla que una associació cultural no pot comprar un solar pel simple fet de ser una entitat privada sense ànim de lucre. Sembla que, si organitza un esdeveniment multitudinari, no pot rebre subvencions. I sembla que la cultura popular només és legítima si és precària o depèn exclusivament de diners públics. Aquesta idea, sincerament, la rebutjo enèrgicament.
A Catalunya, la cultura privada pràcticament no existeix. En un 90% dels casos, qualsevol iniciativa cultural necessita suport públic per sobreviure. Tant de bo això fos diferent. Tant de bo el consum cultural permetés als creadors viure estrictament i bé de la seva obra i els governs només haguessin d’impulsar aquells projectes que el mercat no pot sostenir o que la societat no premia amb la seva assistència, o que impliquen un grau de risc o de recerca.
Però la realitat és una altra. Cap festival de música, gran o petit, sobreviu sense suport públic. Aquest suport pot ser en forma de subvencions a fons perdut, finançament amb condicions avantatjoses o recursos en espècie, com el suport logístic de les administracions, la brigada, la policia, etc… I això no només beneficia els festivals o entitats culturals, sinó també artistes, tècnics i serveis que en depenen.
La millor garantia de cohesió social és una cultura rica i diversa, on convisquin els gegants, els capgrossos, el bestiari català i els festivals de gran format. Per això, és una bona notícia que a la Bisbal es faci un festival de grans dimensions. I també és positiu que una entitat sense ànim de lucre pugui comprar un solar en desús per dinamitzar-lo.
Entenc que qui ha utilitzat aquest solar durant anys pugui tenir recels. Això és normal. Però un cop l’entitat compradora garanteix l’ús de l’espai a perpetuïtat per l’altra entitat, la discussió hauria d’acabar aquí. Tot el que ve després sembla tenir més a veure amb tensions internes que amb la necessitat real de l’espai.
No és dolent que una entitat i no l’Ajuntament compri un solar si l’Ajuntament diu que no pot fer-ho. No és dolent que una entitat sense ànim de lucre organitzi un concert massiu. I no és dolent que aquesta entitat guanyi diners. De fet, és positiu.
El concepte “sense ànim de lucre” no significa “sense guanys”. Significa que els beneficis no es reparteixen, sinó que es reinverteixen en el projecte. Que una entitat guanyi diners i es patrimonialitzi no la converteix en una empresa capitalista i especuladora o que viu d’esquenes a la societat. Al contrari, la fa més sòlida i li permet créixer, oferir més activitats i consolidar-se.
Els voltors no es dediquen només a organitzar un macrofestival. També són presents en moltes activitats durant l’any, algunes amb entrada i d’altres sense cost. Jo els he vist a la rua de Carnaval de Pals i en tants d’alters esdeveniments, igual que he vist els geganters a la Festa Major del meu poble. Una cosa no hauria d’estar renyida amb l’altra.
Fins que no entenguem això, seguirem tenint problemes basats en criteris que no sempre són objectivables, i aquí, Déu me’n guardi de ficar-m’hi.
Ets tu q has d’entendre. Sinó coneixes, i així ho indiques, i ho demostren les teves paraules, val més q no opinis de la situació creda a traïdoria i per un afany d’enriures de la colla gegantera. Com persona sempre vinculada a una o altre entitat, no puc entendre aquesta punyalada a la dignitat de les persones de l’entitat gegantera. El q han de fer es renunciar a la compra i demanar disculpes per com han fet les coses. No acceptar això és de mala gent. I estic parlant només dels membres de la junta o del comitè de direcció.
Estimat redactor,
Agraeixo la intenció del seu article de presentar una visió àmplia del debat al voltant de la compra del solar a La Bisbal, però crec que s’han passat per alt alguns matisos essencials que defineixen el conflicte. No es tracta únicament d’una qüestió de gestió cultural o de models de finançament, sinó d’alguna cosa més profunda: l’ètica, el respecte i la convivència entre entitats que han treballat colze a colze durant anys en la construcció del teixit cultural del poble.
La discussió no gira entorn de si una entitat sense ànim de lucre pot comprar un solar o si la cultura popular ha de dependre exclusivament de recursos públics. No, el problema radica en la forma en què aquesta compra s’ha portat a terme: a esquena dels qui durant anys han dinamitzat aquell espai amb un esforç desinteressat i sense ànim de patrimonialitzar-lo. Els geganters no rebutgen l’existència de festivals ni d’entitats privades dins del panorama cultural; el que rebutgen és l’oportunisme i l’apropiació d’un espai que ells han convertit en un punt de referència de la Festa Major.
Parlar de “recels” o de “tensions internes” és minimitzar una legítima indignació. No estem davant d’una disputa entre visions de la cultura, sinó davant d’un clar atropellament de la confiança i la col·laboració entre associacions. Si realment s’aposta per la riquesa cultural, la primera norma hauria de ser el respecte als projectes consolidats, no l’absorció unilateral d’espais que han estat aixecats per altres.
L’argument que “no és dolent que una entitat guanyi diners” és, per descomptat, vàlid. Ningú està en contra que la cultura sigui sostenible i creixi, però si es defensa que els beneficis d’una entitat sense ànim de lucre s’han de reinvertir en el projecte, la pregunta és: s’ha comptat amb els geganters per garantir la continuïtat de l’espai? O se’ls ha deixat en una posició d’incertesa respecte al seu futur?
Dir que això és positiu per a la cultura del poble és, com a mínim, una afirmació arriscada. Si la cultura popular s’enforteix a base de desplaçar aquells que han mantingut vives les seves tradicions, aleshores no estem parlant d’un creixement, sinó d’una substitució. I això, més que cohesió social, el que genera és divisió.
Per últim, si de veritat es vol evitar “criteris subjectius” en aquest debat, comencem pel més objectiu de tots: la transparència. Perquè si la compra d’aquest terreny s’hagués comunicat des del primer moment i s’hagués buscat un acord real entre totes les parts implicades, potser avui estaríem parlant de col·laboració en comptes de conflicte.
Atentament, Sergi.