Deu fer cosa de poc més d’un mes que els festivals d’estiu, que a casa nostra proliferen, han començat a presentar el gruix de les seves programacions. Des del triumvirat que formen Castell de Peralada, Castell de Cap Roig i Porta Ferrada, que serien els de primera divisió i que, sorpresa, enguany presenten una oferta força diferenciada, especialment en el cas del primer, que és una preferència personal pel gènere.

Des del triumvirat, deia, passant per l’Ítaca, pel que reconec que també sento debilitat pel seu marcat caràcter popular, el Festival de Cadaqués, el PortalBlau, o la Fira Internacional de Màgia de Torroella. N’hi ha, també, que s’autoanomenen festival, i no passen de festa major. Les qüestions són: És sostenible tant de festival? És lògic que hi hagi tanta oferta i la gran majoria molt semblant? Té sentit que les institucions hi aboquin recursos?

Voldria pensar que les respostes a aquestes qüestions són, per aquest ordre, sí, no, sí. Sí, és sostenible, des del punt de vista que tot el que generen aquests esdeveniments en els àmbits cultural i turístic i, per tant, econòmic, fan que pagui la pena abocar-hi els recursos privats que s’hi aboquen. No, no és lògic que hi hagi, més que tanta oferta, tanta oferta semblant. Seria força més interessant una certa especialització i que Serrat, per dir-ne un, no actuï sis vegades en un radi de 150 quilòmetres. Això és absurd. I sí, té sentit que les institucions hi aboquin recursos, però amb matisos.

Per a que ho facin s’haurien de complir diverses condicions: un retorn efectiu i demostrat sobre els serveis i el teixit comercial dels llocs que els acullen; la condició de motor de creació, és a dir, que s’enforteixi el teixit cultural i creatiu del país propiciant que siguin viables projectes de creació propis i la implementació de mecanismes que permetin que la cultura sigui accessible a tothom. Si tot això va acompanyat d’un criteri de programació recognoscible, que tingui sentit, rigorós i de qualitat, oli en un llum.