Ens adonem per l’aire que l’estiu s’està acabant i no nomes per les pluges, petites pluges que encara no tenen força, al menys en el meu poble, per imposar-se com estam fent arreu, ni perquè sense adunar-nos-en els dies van sent mes curts i l’hora de llevar-nos ens troba cada dia amb el cel mes fosc. Potser si que ens parlen de la fi de l’estiu tan esperat, aquestes cues inacabables de cotxes que es formen a les carreteres el capvespre del darrer dia del cap de setmana tornant cap a casa, qu’ omplen les noticies com si no hi hagués res mes important al mon. I es que ho deuen ser per molts de nosaltres que aprofitem les darreres postes de sol per deixar-nos anar una mica mes, nomes una mica, sobre la sorra calenta que qui sap si per la llum o per la gent que fa com nosaltres i ensumem que l’estiu s’acaba o es a punt d’acabar-se, ens urgeix aprofitar-ne les darreres engrunes amb l’esperança que encara no ho signin les últimes.
I al mateix temps contemplem com creix a dintre nostre una mena d’ànsia de recomençar, de treure del fons de l’ànima el projecte sense acabar que avui dorm o aquell encara mes antic que estem segurs que algun dia serà el nostre pla prioritari al començament del nou curs. Perquè siguem adolescents, adult o vells, veure a l’horitzó l’arribada del fred l’entenem d’una manera o d’un altre com el començament d’un nou curs, el definitiu per acabar de definir i realitzar els plans que estem segurs que ens defineixen, sigui arribar a ser anomenat d’un càrrec amb el que sempre hi hem somniat i el que sempre hi hem treballat o omplir els balcons d’aquelles flors blaves que s’enfilarien fins mes amunt de les persianes, que mai em aconseguit que arrelessin prou be.
