13.7 C
Pals
Dissabte, 2 març 2024
- Publicitat -

Adolescència lliure de mòbils, si o no?

Supermatí - opinió
Supermatí - opinió
Adolescència lliure de mòbils, si o no?
Loading
/

A aquestes alçades sembla que no hi ha dubtes que un pati d’institut sense mòbil és un patí millor, atès que estar enganxat a la pantalla quan tens els companys de la teva adolescència al cantó és un autèntic crim.

En la meva opinió, la iniciativa presa pel departament d’educació és positiva i treu a la palestra tota la problemàtica de l’addicció a les pantalles i els problemes de socialització associats. Fins ara la digitalització a les aules semblava imparable i imprescindible per preparar els alumnes del futur. Ara sembla que s’imposa una reflexió, em sembla bé.

Tot i així, el moviment  «Adolescència lliure de mòbil» sembla anar molt més enllà. Proposen no entregar un mòbil intel·ligent fins els 16 anys. Motius no els en falten: influència del mòbil en l’atenció i la memòria; influència en el creixement cognitiu, emocional i social dels joves; existència d’alternatives al smartphone (amb un mòbil analògic també es pot trucar i tenir controlat el teu fill per si passa alguna cosa); s’ha multiplicat la miopia en adolescents per sis en els darrers cinc anys; ciberassetjament; accés a continguts inadequats… Cadascú és lliure d’opinar si aquests factors son deguts a la pantalla del mòbil o a totes les pantalles en general, però sembla que hi ha consens en que és molt trist que dos adolescents, un al costat de l’altre,  enlloc d’interrelacionar-se mirin la pantalla del mòbil. Però la meva opinió va per una altre camí.

El mòbil és una eina útil, potent i complexe. Se’m fa absolutament incomprensible controlar el mòbil a un noi/a fins als 16 anys i esperar que als 18 se’n vagi sol a viure a Barcelona a estudiar arquitectura. O ets madur per una cosa o no ho ets per l’altra. En la meva opinió, els nois/noies no son madurs per manca d’autoritat dels seus pares, manca de responsabilitats i per no saber gestionar els seus assumptes. No només ens enganyem amb el fracàs escolar aprovant a tots els alumnes (així tots plaentment podem abraçar l’èxit amb notables i excel·lents a l’abast sense massa esforç), sinó que també culpem dels mals de la digitalització en la manca de normes o prohibicions.  No crec que sigui viable legislar o anar més enllà d’aconsellar o suggerir sobre que ha de fer cadascú amb el seu fill. El que és notori és que cal estar amb ells, conèixer les seves capacitats i necessitats, ser capaç de desenvolupar les seves possibilitats i cobrir allò que els fa falta.   Cadascú ha de tenir prou criteri per saber quan entregar un smartphone, segons el meu, tan inadequat és fer-ho als 10 anys com als 16. En tot cas, l’error no és comprar un smartphone, sinó deixar el teu fill endollat a una màquina tot esperant que l’algoritme tingui pietat d’ell. Certament, l’abstinència és una solució. Uns pares amb prou autoritat per limitar l’ús excessiu del mòbil en pot ser un altre. La millor se’ns dubte és que els joves tinguin prou autonomia i capacitat com per autorregular-se, ja que si als 14-16 anys no son capaços de fer-ho està clar que anem massa tard, doncs als 18 ja se’ls pressuposa prou maduresa com per anar a una notaria a firmar una hipoteca.

Temps de lectura: 2 minuts

Més àudios