Ahir a la nit, en un moment en què el relat dominant sembla fet només de males notícies, de baralles constants i d’un pessimisme que s’encomana amb facilitat, van aparèixer unes imatges que anaven clarament en una altra direcció i que trencaven aquest clima general.
Va passar als Estats Units, a la Super Bowl, amb l’actuació de Bad Bunny.
No soc cap fan del reggaeton. No ho he estat mai ni ho seré. Però una cosa és el gust personal i una altra saber reconèixer quan estàs davant d’un moment important. El que va passar ahir va tenir una dimensió que anava molt més enllà de la música, amb una càrrega cultural i simbòlica evident, capaç de generar emocions molt intenses en moltíssima gent.
Bad Bunny va actuar en un dels escenaris més vistos del món amb una proposta que no buscava passar desapercebuda. Hi havia voluntat de dir coses, de mostrar una identitat concreta i de fer-ho sense adaptar-se al que sovint s’espera en aquest tipus d’esdeveniments.
I això explica per què ahir molta gent que habitualment té dificultats per veure’s representada en espais tan centrals es va sentir interpel·lada. Gent a qui sovint se li qüestiona l’orgull o se li demana que el faci més discret. Ahir, aquest orgull era visible, assumit i compartit per milions de persones.
No cal idealitzar-ho ni convertir-ho en un relat èpic. El món continua sent un lloc complex i ple de tensions. Però hi ha imatges que expliquen millor una època que molts discursos llargs. I la d’ahir n’és una.
