Acabem de saber que el Constitucional ha prohibit al Senat votar la reforma de la renovació del tribunal. Aquest fet, que en molts ha generat celebració i sorna, a mi em fa una mica de basarda. No només perquè no ens ve de nou i evidencia un cop més el feixisme rampant del país veí, sinó perquè sempre que a cals espanyols hi hagut daltabaix, els catalans hem acabat rebent (com si no en tinguéssim ja prou). Per acabar-ho d’adobar, als súpers els preus s’han disparat, i amb el que abans omplies el carro, ara en tens per comprar cheetos i un paquet de macarrons. Vivim temps difícils; de mesquinesa política, grisor cultural i pobresa social. Entremig de tanta misèria, però, i més que mai, ens tenim a nosaltres; tenim la gent. Arreu, si sabem buscar, hi ha indicis de joia i de resistència. Els naturalistes lluitant perquè dues àguiles cuabarrades puguin fer niu. Els pescadors i els científics que s’han aliat per replantar coralls i gorgònies. Els voluntaris transfronterers que busquen gats salvatges. Un bon grapat d’irreductibles muntant una fira de llibres. Els artistes que escriuen obres per emocionar i fer riure, sí, però també per denunciar. Les albades i els capvespres de cels incendiats i impossibles. Les parentes que s’alien per donar-te un cop de mà amb la logística quan no te’n surts. L’amic que et truca per preguntar-te com estàs, que fa temps que no et veu i que et pensava, amb alegria. I el foc a terra quan fa fred (al cor també). Som a ple l’hivern de moltes coses, amics, però després de l’hivern sempre arriba la primavera. Que passeu un bon Nadal, manyacs, i que el 23 ens dugui a tots uns temps pla més benignes!
