Una part de la joventut viu avui entre la incertesa, la frustració i la manca d’expectatives de futur. L’accés difícil a l’habitatge, la precarietat laboral i la sensació que l’esforç no sempre té recompensa alimenten el desencís. En aquest context, la polarització política i els discursos radicals troben un terreny favorable, especialment entre alguns nois que busquen referents, reconeixement i un sentiment de pertinença.
La frustració no condueix necessàriament a la violència. Tanmateix, quan les perspectives de futur són escasses, la ràbia pot convertir-se en una manera de fer-se visible. A les xarxes socials, alguns discursos ofereixen respostes simples a problemes complexos, assenyalen culpables i alimenten el ressentiment. La confrontació esdevé més fàcil que el diàleg, i l’altre deixa de ser algú amb qui discrepar per convertir-se en un enemic.
No n’hi ha prou de demanar als joves que desconnectin de les pantalles; cal oferir-los alternatives reals per connectar amb les persones.
Casals de joves, entitats culturals, clubs esportius, grups de teatre, projectes musicals, voluntariat o ràdios locals són molt més que opcions de lleure. Són espais on aprendre a cooperar, gestionar desacords i construir vincles. També permeten sentir-se part d’una comunitat sense dependre de l’aprovació virtual.
Per això, cal facilitar espais públics accessibles, dotar les associacions de recursos i permetre que els joves participin en les decisions que els afecten. No podem tractar-los només com un problema de seguretat quan apareixen conductes conflictives. Cal escoltar-los, exigir-los responsabilitats i oferir-los oportunitats per implicar-se en projectes compartits.
Alhora, la polarització política ens recorda que la democràcia necessita ciutadans crítics, institucions transparents i respostes als problemes quotidians. L’avenç dels discursos autoritaris no és inevitable. Les mobilitzacions ciutadanes, com les que reclamen transparència i lluiten contra la corrupció, demostren que el descontentament també pot transformar-se en participació i esperança.
Comprendre el malestar no significa justificar la violència. La seguretat i el compliment de la llei són imprescindibles, però el càstig, per si sol, no resol les causes profundes del desencís. Cal invertir també en educació, habitatge, orientació laboral i espais de convivència.
Potser la pregunta no és només per què alguns joves estan enfadats, sinó què estem fent com a societat perquè trobin motius per confiar en el futur.
L’esperança no es pot exigir: s’ha de construir. I comença quan oferim als joves oportunitats, vincles i espais on la seva veu compti. Perquè quan algú se sent escoltat i part d’una comunitat, el futur deixa de ser una amenaça i torna a ser una possibilitat.
