En una època marcada per la cultura de la immediatesa, hi ha propostes culturals que demanen justament el contrari: temps per connectar pensaments. Dues exposicions Rodoreda, un bosc, actualment al CCCB, i Passatges, de Cristina Iglesias, que es va poder veure a La Pedrera, són propostes que estableixen i ofereixen un diàleg profund i suggeridor.
L’exposició dedicada a Mercè Rodoreda ens endinsa copiosament en el seu univers literari i simbòlic. El bosc, metàfora central, esdevé espai de refugi i de pèrdua, de memòria i de llenguatge. No hi ha un relat lineal ni una lectura tancada, sinó un recorregut fet de capes, ombres i silencis, que convida a navegar pel seu pensament i cartografiar novament els imaginaris compartits. També, però, a repensar els plantejaments de les narratives museogràfiques excessives.
A Passatges, Cristina Iglesias proposa també una experiència immersiva. L’espai arquitectònic es transforma en un lloc de trànsit interior, on l’aigua, les resines i la paraula es combinen per crear espais que es travessen amb el cos i amb el pensament. L’obra no s’imposa ni busca una lectura immediata: s’habita, s’experimenta, es recorre. I en aquest gest, estableix un paral·lelisme subtil però potent amb l’univers de Rodoreda.
Iglesias i Rodoreda comparteixen una manera d’entendre la creació com a procés lent, profund i radicalment lliure. No busquen l’impacte ràpid ni la lectura fàcil. Demanen atenció, complicitat.
Aquest diàleg entre universos posa sobre la taula una qüestió fonamental: la centralitat de les veus femenines en la cultura contemporània, no com a quota ni com a excepció, sinó com a estructuradores de pensament. Tant Rodoreda com Iglesias han construït llenguatges propis, allunyats de modes o etiquetes simplificadores. I és des d’aquesta singularitat que continuen interpel·lant-nos.
Des del punt de vista de la gestió cultural, ambdues propostes són un exemple de com es pot treballar el patrimoni —literari o artístic— amb una mirada contemporània, sense caure en l’academicisme ni en l’efectisme gratuït. Són exposicions que entenen la cultura com un espai de pensament compartit.
Rodoreda i Iglesias ens ofereixen boscos i passadissos: espais per perdre’ns, per escoltar-nos i per tornar a sortir-ne una mica diferents. I potser aquest és un dels gestos culturals més valuosos d’avui: recordar-nos que la cultura profunda, permeable i viva, ens ofereix un refugi front les dinàmiques vertiginoses que ens imposen.
