10.2 C
Pals
Dijous, 25 abril 2024
- Publicitat -

Cabells d’amor

Supermatí - opinió
Supermatí - opinió
Cabells d'amor
Loading
/

Entre el centenars d’objectes personals de la poetessa Emily Dickinson que es van exposar fa uns anys a la Morgan Library de Nova York hi havia un floc de cabells de color panotxa. Naturalment, eren d’ella. De qui, si no? Dickinson va enviar aquell floc de cabells a mitjans dels anys 50 del segle XIX a Fowler Fort, a una seva amiga que també es deia Emily i amb qui s’especula que va tenir una relació sentimental quan eren joves. Però molt possiblement no va arribar a passar mai res o no gaire res entre elles, i, tot plegat, va ser a la manera de Dickinson: és a dir tot va passar en el seu cap, o sobretot, entre les possibilitats del que podia haver estat perquè, un cop arribada als 17 anys, Dickinson pràcticament no va sortir mai de casa. La gent que l’ha llegida sap que, mentre va viure, Dickinson només va publicar deu poesies, cap d’elles signada. Tot al contrari del nostre temps que tot són experiències, que tot són presses, que tot és provar-ho, que tot és ego i que vivim sota el domini d’aquella frase castellana que sempre he trobat odiosa: «A mi que me quiten lo bailado.»
Com es diria en català? «Tal dia farà un any», «Que em vinguin al darrere amb un flabiol sonant», «Bon vent i barca nova». Potser em diran que no és el mateix. Però és exactament el mateix, encara que no els ho sembli. Aquí el que és important és qui domina els mitjans de comunicació, que és com dir que el que és important és qui té la paella pel mànec.
Torno a Dickinson. Ni un dels milers de poemes que s’han anat publicant posteriorment i que va escriure sobretot per poder-los llegir ella sola tenia títol. Copio la traducció que va fer Sam Abrams del poema 1094, publicat fa uns quants anys pels bons amics de Cafè Central.

Superem l’amor, com altres coses
I el desem a la calaixera
Fins que esdevingui una moda antiquada
Com els vestits que duien els avis.

També deu ser una moda antiquada enviar un floc de cabells a una persona que s’estima. N’han rebut mai cap? Ho considerarien un regal si ho rebessin?
Bé. No s’hi amoïnin. Potser, si algú els enviés una carta amb un floc de cabells, es perdria abans d’arribar a lloc. O la retornarien perquè no hi són o perquè l’adreça és mal escrita. Però hi ha algú que encara rebi cartes?
Obro el mòbil. Mentre penso en aquell nounat que van trobar mort en una paperera de la Bisbal ara fa unes setmanes, busco entre les emoticones que la gent fem servir quan enviem missatges o WhatsApps d’amistat o d’amor. Petons, cors, cares, llavis, aplaudiments… Ni rastre de cabells enlloc.
Aquell mateix deia que van trobar aquell nadó mort, a la Bisbal, al voltant d’aquella paperera, hi havia espelmes i rams de flors. Uns dies més tard, algú va posar un ram de flors que sortia de dins de la paperera. Una setmana després ja res. Hi passo sovint al davant. Recordo que tres o quatre dies més tard, una colla de noies adolescents, negres i subsaharianes, com diuen ara, reien indiferents a aquell dolor, potser sense ni saber-ho. O sí. Però sense ni recordar-ho perquè la vida continua i perquè els records se’n van, se’n vaan, se’n vaaan. Res no té la mateixa durada del que devia tenir en el temps d’Emily Dickinson. Tampoc, les xafarderies de la gent. Tots nosaltres -vostès i jo, inclosos, per descomptat- perquè ni les xafarderies no duren. I l’amor tampoc que avui no és pas allò que semblava que havia de durar tota una vida, si bé continua existint, continua essent-hi. O ja no és amor i potser només és passió? Qui ho sap? Més efímer, més inestable, més incert que mai. Molt menys reprimit també. Molt més desbocat. O igual que sempre, però sense amagar-lo. Tampoc no ho sé, però, real o no, la fantasia de l’amor, la fantasia que ens estimen i que estimem és indiscutible que continua. Durarà el que durarà, serà amor o serà violació, tal com ara diuen que és el cas aquell de la Bisbal, però l’amor continua. I millor que sigui així. Sí. Millor que hi sigui.

Temps de lectura: 3 minuts

Més àudios