Cada dia, per motius de feina, travesso de nord a sud i de sud a nord l’Empordà, tant el Baix com l’Alt. Podria semblar un simple trajecte laboral, d’aquells que fem amb el cap ocupat i el cor absent. Però, amb el temps, he descobert que aquest recorregut és un privilegi que em recorda constantment la sort immensa de viure en aquest racó del món.
Hi ha matins en què el sol s’alça sobre els arrossars de Pals inundats, i l’aigua es converteix en mirall d’or. Altres dies, el castell del Montgrí sembla surar sobre un mar de boira, com si fos un far antic vigilant la plana. Els rius Fluvià i Ter, amb la fredor de l’hivern, fumejant suaument, esdevenen poesia en moviment. I, al fons, els Pirineus nevats dibuixen un teló grandiós on s’apilen muntanyes i serres: l’Albera, el Prepirineu i els cims més alts, que s’escapen cap al cel.
Constantment em creuo amb tractors i pagesos, els veritables transformadors d’aquest paisatge. Homes i dones que treballen de sol a sol i que, massa sovint, són una espècie en extinció que mai, mai, mai valorem prou. Sense ells, aquest mosaic empordanès no seria el mateix.
El trajecte es fa dolç quan passo entre els camps de pomeres de Torroella, Ullà o Sant Pere Pescador. A la primavera, les flors anuncien vida; a l’estiu, les pomes van creixent; i quan arriba la collita, les Golden i les Pink Lady omplen els camps d’un color viu i apetible. De tant en tant, es veu algun cotxe parat al voral i una mà ràpida que furta un parell de pomes. Un gest fugit i gairebé innocent, que també forma part de la vida emprodanesa.
Però l’Empordà no només s’ha de contemplar: també l’hem de protegir. Tenim feina, projectes i pressa, però no ens podem permetre malmetre aquest tresor. El paisatge no és només postal, és identitat, és arrel, és futur. Sense ell, també ens perdem nosaltres.
Cada vegada que veig el sol jugar amb l’aigua, la boira embolcallar el Montgrí, els pagesos sobre els tractors o les pomeres carregades de fruita, em prometo no oblidar-ho. Potser aquest és el veritable privilegi: que cada dia, entre la feina i les presses, l’Empordà em recorda que visc en un dels llocs més bonics del món. I que cuidar-lo no és un luxe, sinó un deure.
