Ahir vaig participar en una petita trobada de persones que ens dediquem a això que se’n diu gestió cultural, acompanyat del Conseller del ram Santi Vila. Més enllà de la conversa amb l’honorable, l’estona prèvia a l’inici oficial de la trobada, el vam dedicar, els assistents, a parlar en petit comité de les anades i vingudes del sector i de com de galdós és el panorama que tenen al davant un enorme gruix d’artistes, pensadors, programadors, etc…
D’entrada, perquè quan es parla de cultura, es barregen mil conceptes en un totum revolutum que no permet centrar el debat i els matisos que comporta. Al meu entendre, quan es parla de cultura, s’hauria de tenir la capacitat de separar la conversa en tres nivells: El primer, el del pensament, de la creació, de la intel·lectualitat. El que se suposa que, en definitiva, ens aporta l’enriquiment que assolim a mesura que consumim més cultura.
El segon pla és el de l’oci. El que converteix la cultura, també en una cosa divertida o en un tena de distracció i en aquest context, és quan els guardians de les essències es fiquen les mans al cap (al meu entendre erròniament) quan es barreja la literatura amb els food trucks, o el teatre i la musica clàssica amb el Barça o un concert de reggaeton.
El tercer nivell és el de l’economia de la cultura. El que mou, el que genera, el que retorna, la indústria que gira al seu voltant, etc…
Només quan, partint del concepte cultura, es poden obrir aquestes noves derivades i debatre-les per separat, és possible calibrar el grau de competència o incompetència de polítics o gestors culturals que s’omplen la boca de cultura, quan en realitat estan parlant d’una altra cosa.
