23.6 C
Pals
Diumenge, 16 juny 2024
- Publicitat -

De vegades

Aviat farà nou anys de la “pintada” que Enric Farrès va fer, amb falta d’ortografia inclosa voluntàriament, a la paret que dona al pàrquing del Casal, i ben a prop de la Fundació Josep Pla, aquell “De begades penso en Palafrugell”. (El meu país OC VII, 478).
L’article que Josep Pla en el volum “El meu país” comença amb: De vegades penso en Palafrugell, hi fa aquesta descripció dels seus orígens:
“Palafrugell fou una petita, insignificant població pagesa emmurallada fins que s’inicià la indústria surera. A l’Edat Mitjana, la població i les terres del terme foren tingudes en domini pel prior de Santa Anna de Barcelona. Així, durant molts i molts anys, el senyor de la vila fou la clerecia”.
I, al final d’aquest text acaba dient: “És un poble que no està per galindaines ni per orgues. La gent hi és molt sociable, mentre la sociabilitat no sigui una càrrega. Hi sol tenir un excel·lent paladar.”
Vaig ser ciutadà de Palafrugell el curs 1978-79, com a vicari jove de la parròquia de Sant Martí; un sol any que vaig acabar al Machu Pichu, o millor dit com a missioner als Andes del Perú.
Palafrugell és punt de referència dels pobles de l’entorn, per el CAP, per la Penya Blaugrana o per fer-hi simplement unes fotocòpies. També és referent parroquial i no sols per el tanatori.
Aquesta setmana passada he exercit de “peix fregit”, de palafrugellenc: he aprofitat la Garoinada per menjar una dotzena de garoines en un restaurant de Llafranc; i, encara, després de les garoines, un “catxoflino” de pollastre amb llagosta.
Regat amb un bon vi, i amb el sol que feia aquell migdia, la platja de Llafranc era un espai tranquil per la poca gent que hi passejàvem.
La Garoinada s’allarga fins a finals de març. Bona ocasió per acostar-se a Palafrugell o a les seves platges.

Temps de lectura: 2 minuts

Més àudios