
S’anomenen expatriats a aquells que viuen en un país que no és la seva pàtria, i des de fa uns anys, es diu expats als que han vingut a viure a casa nostra amb un compte corrent que els permet portar un tren de vida que a la majoria no podem, és a dir, dels que compren masos i lloguen apartaments a 3.000 euros. D’expats ja coneixíem els jubilats francesos i alemanys de Roses i Empuriabrava, però els darrers anys n’hem conegut un altre tipus.
Els d’aquesta nova fornada tenen feines de les dites flexibles, també venen aquí pel sol i la platja i perquè tot és més barat que a casa seva, i subsisteixen amb torrades amb alvocat i amanides d’ingredients molt poc sostenibles i una mesurada porció de proteïna afegida.
Aquesta setmana, un reportatge del 30 Minuts de TV3, va incendiar les xarxes, catapultant al podi dels poquesvergonyes un parell de canadencs, que fa deu anys que viuen a Girona, i han obert negoci de bicis, i no parlen un borrall de català.
Jo treballo amb expats. Rebo gent de tot el món, que venen a fer recerca durant uns mesos, i alguns es queden fins a quatre anys, el temps de fer la tesi doctoral. Els que he tingut fins ara són bona gent. La meva feina és pràcticament tota en anglès, i de totes maneres, tots els que es queden més d’un any quan marxen són capaços d’entendre el català, i en força casos de parlar-lo.
Fa poc va venir un indi que tenia carrera, màster i doctorat, a demanar-me consell. Volia que l’assessorés per trobar una feina de recerca que li permetés quedar-se a viure a Catalunya, perquè, segons ell, la qualitat de vida és immillorable. Va ser una conversa cordial. Quan ja acabàvem, se’m va queixar que la majoria d’ofertes eren en català. Li vaig preguntar quant de temps feia que vivia aquí, i em va dir sis anys. I en sis anys no parles català? Hablo un poquito de castellano, em va contestar.
Li vaig preguntar si anava al gimnàs, i em va dir que sí. Li vaig preguntar si anava a comprar pa, i em va dir que sí. Li vaig preguntar si anava al mercat, i em va dir que sí. I no has après ni una sola frase per poder-te desenvolupar en tots aquests llocs de manera normal? I em va dir: no -ara avergonyit-. Vostè creu que hauria de parlar-lo? Com que la pregunta era genuïna, me’l vaig mirar sorpresa: tu què creuries si algú vingués al teu país i no n’aprengués la llengua? Que és un irrespectuós. Sí, però no només, li vaig dir: és ser un vago. I digue’m, tu el contractaries, un vago?
El noi no ha tornat més, però em consta que ara fa classes al centre cívic del seu barri.