En els últims anys hem avançat molt a l’hora de veure i denunciar les desigualtats de gènere. El feminisme ha esdevingut un moviment transversal, present a les institucions i als barris. Però aquest avenç conviu amb una realitat complicada: hi ha nois adolescents i joves que viuen el feminisme com si fos una amenaça, en lloc d’una oportunitat. I aquesta distància no és cap detall menor: és el terreny ideal perquè hi arrelin el ressentiment i l’odi, sobretot quan l’extrema dreta aprofita les seves inseguretats i les transforma en discurs polític.
Com a societat, hem d’entendre una cosa bàsica: no podem canviar res de veritat si una meitat de la població sent que no forma part del camí. El fet que nois i noies no s’hi impliquin igual no és només un problema d’aula o de pedagogia; és un símptoma d’un malestar més profund. Molts nois adolescents passen per un moment vital delicat, busquen lloc, reconeixement i sentit. Si el feminisme els arriba com un llistat de prohibicions o com un discurs que els pinta directament com a “possibles agressors”, alguns acabaran refugiant-se en espais que els ofereixen respostes fàcils i identitats rígides, encara que siguin regressives.
Per això és tan important recuperar els homes —i sobretot els més joves— per a la lluita feminista. No es tracta de treure protagonisme a les reivindicacions de les dones, sinó de sumar els homes com a part de la solució. És l’única manera de transformar la societat de debò. Cal ajudar-los a entendre que els valors profeministes no són una amenaça: són una oportunitat per relacionar-se millor, viure més tranquils i sortir del guió limitador de la masculinitat tradicional.
El treball amb les masculinitats ja no pot ser un tema secundari: ha d’estar al centre de les polítiques públiques, l’educació i les intervencions socials. No podem deixar que siguin les xarxes —amb algoritmes que busquen conflicte constant— les que eduquin emocionalment i ideològicament els joves.
El feminisme és una lluita per la dignitat, la llibertat i la igualtat. I això no pot quedar només en mans d’una meitat de la societat. Si deixem els nois fora, creix la polarització; si els hi donem espai, reduïm l’odi i construïm un futur més just per a tothom. Educar per caminar plegats no és un caprici: és una necessitat per mantenir viva la democràcia. La igualtat no serà completa fins que també sigui assumida i defensada pels homes. I aconseguir això és, ara mateix, una de les missions més importants que tenim com a societat.
