L’any 1959 el govern franquista aprovava la ‘Ley del Ter’, que havia de servir per permetre el transvasament d’aigua del riu cap a Barcelona i la seva àrea metropolitana, dins una nefasta macrooperació de pantants i transvasaments dels grans rius estatals que encara ara en paguem les conseqüències. Teòricament aquesta legislació també assegurava unes garanties de cabal mínim per a la conca del Ter, que malgrat tot es va convertir des dels anys 60 en la principal font d’abastament per a una conurbació en creixement continu, de manera que la pressió sobre el riu va anar en augment fins a l’extrem que en els últims anys el 75% del seu cabal ha estat transvasat cap a Barcelona a través de la canonada que surt del Pasteral; tal com deia l’admirat mediambientalista Ramon Folch: “El Ter neix a Ull de Ter i desemboca a Santa Coloma de Gramanet”. El riu, en la majoria de mesos no té prou aigua, i a més des del 1964 es constata una reducció del 44% del cabal abans del transvasament, a causa sobretot del canvi climàtic. La situació del riu doncs és crítica, el Ter cada cop té menys aigua, però la demanda no disminueix ni el transvasament tampoc. Només cal anar a la gola del Ter a la platja de Pals, per constatar l’agonia d’un riu que travessa el país i que amb una gestió mínima esdevindria un bé de Déu energètic i mediambiental.

El col·laborador de Ràdio Capital Miquel Martín reflecteix a manera de metàfora a la seva novel·la ‘Un riu encès’ aquesta situació desesperant. A finals de l’any passat van tenir lloc un seguit de reunions que albiraven un fil de llum a aquesta problemàtica que s’arrossega des de fa seixanta anys. Tenint en compte la rèmora que suposa la repressió de l’Estat espanyol, l’anomenada ‘Taula del Ter’ anunciava que el transvasament d’aigua s’havia de reduir en gairebé la meitat a través d’un seguit de mesures, l’any 2023, com ara la reducció d’extraccions i el desenvolupament de dessaladores i potabilitzadores de l’eix Ter-Llobregat. Poc creiem en miracles en aquests últims temps, però esperem que aquestes llargues reunions hagin suposat la primera pedra d’una normalització que és de justícia.