En les darreres setmanes, el panorama polític ha tornat a situar el debat sobre el burca i el niqab al centre de l’esfera pública. La ultradreta ha iniciat un fals debat feminista, com a excusa per incentivar el racisme i la islamofobia.
Ara bé, el fet que el debat estigui instrumentalitzat no ens ha de fer caure en la inacció. Ignorar el problema per no fer el joc a la ultradreta és una frivolitat que acabem pagant les societats democràtiques.
El model multicultural ha fracassat perquè ha confós la tolerància amb el relativisme moral. No tot és acceptable sota el paraigua de la cultura. No permetem el matrimoni infantil, per tant, no hauríem de permetre símbols que anul·len la personalitat jurídica i social de la dona.
Vivim en una excepció històrica. La societat laica occidental, tal com la coneixem, amb prou feines té unes dècades de consolidació. Som una anomalia en un món on la religió sol ser l’eix vertebrador. El nostre sistema té com a centre el Dret i l’individu; el dret religiós té com a centre el dogma.
Quan aquests dos mons col·lisionen —ja sigui amb els testimonis de Jehovà i les transfusions de sang, els evangelistes que veten la biologia a les escoles, o l’ús del burca—, el veredicte ha de ser clar: en un estat de dret, el dret ha de predominar sobre la religió. No podem permetre “tractes especials” que vulneren el pacte d’igualtat.
Al nostre país el fet de ser un Estat aconfessional encara ens genera més contradiccions a l’hora de posar límits a les religions. Mentre que la laïcitat busca la invisibilitat de la religió en l’esfera pública de l’Estat -com es el cas de França-, l’aconfessionalitat admet que la religió existeix i opta per col·laborar amb ella sense adoptar-ne cap com pròpia, i al final s’acaba essent permissiu amb la seva presencia a l’esfera pública.
Ser occidental no és una qüestió d’etnia, sinó d’adhesió a un conjunt de valors: igualtat home-dona, laïcisme i primacia de la llei. Qui decideix viure en aquesta societat ha d’acceptar que el pacte d’igualtat és innegociable.
Si no som capaços de defensar la nostra identitat jurídica davant de sistemes teocràtics, acabarem desmantellant els drets que tant han costat de conquerir. La defensa del nostre sistema no és racisme; és la garantia que ningú, sota cap concepte o religió, visqui com un ciutadà de segona.
