El duet Xicranda – format per Guillem Payaró i Martí Santacana – ha publicat aquest divendres ‘Al mestre Roglan’ (Picap), el seu primer enregistrament discogràfic que recupera bona part del llegat musical del compositor. Concretament, es tracta d’havaneres inèdites que la seva família va trobar i dipositar en mans dels dos artistes, i que ara aquests han adaptat per poder-les incorporar al seu repertori. En una entrevista a l’ACN, Payaró anima a les noves generacions a redescobrir un gènere que es troba “en perill”. Pel que fa a la polèmica d”El meu avi’ i el seu autor, Payaró creu que s’ha de separar l’obra de la persona. “El públic no pensa en Monasterio quan la canta”, sosté.
Payaró – originari de la Bisbal d’Empordà – i Santacana – de Reus- es van conèixer ja fa anys compartint pis a la capital catalana. Tots dos exestudiants del conservatori del Liceu, van connectar a través de les havaneres, fins a formar un grup que porta en actiu més d’una dècada. El títol que li van posar va ser Xicranda, nom d’una planta d’origen sud-americà que produeix unes flors blaves i violetes i que ha arrelat generosament prop de la Mediterrània. “Una mica com les havaneres”, detalla Payaró.
Ara el grup fa un pas més enllà amb la publicació del disc ‘Al mestre Roglan’, un monogràfic de temes del compositor Josep M. Roglan. “En el meu cas vaig tenir la sort d’haver-lo conegut”, explica el músic, “però ja fa uns anys que va morir i una de les cançons més populars que va deixar va ser ‘La barca xica'”. Si bé fins al moment era l’única peça seva que es tocava, la sorpresa va arribar quan la filla de Roglan va trobar diverses partitures amb material inèdit.
“No sabem ben bé si ningú les havia cantat mai o no, però en tot cas no estaven gravades”, relata el membre de Xicranda. Un material que finalment va anar a parar a les seves mans i que ara s’ha convertit en un disc fet amb molta “responsabilitat” però també amb “il·lusió i emoció” part dels joves, que han reescrit els títols per adaptar-los a un format de duo, a excepció de dos que integren a més gent.
Les cançons estan escrites per diferents persones, per exemple el poeta Rafael Llop. Pel que fa a les temàtiques, són diverses, tot i que es relacionen amb els temes habituals propis del gènere: el mar, els pescadors, Calella i altres pobles costaners, entre d’altres. La formació ja disposa d’una vintena de concerts per aquest estiu a Palafrugell, Grions, Salou, Sant Esteve de Llémena, Calaf o Riudellots de la Selva.
Cuidar un llegat molt important
Si bé Payaró n’està convençut que hi ha gent disposada a allargar la vida de les havaneres també reconeix que es tracta d’un gènere que està un perill, en bona part perquè no es grava música nova. “Això que ens ha passat no és gens normal perquè no sempre apareix material nou”, avisa. En aquest sentit, creu que s’haurien d’escriure més peces, tot i que també reconeix que un cop fet, hi ha un treball de popularització d’aquestes.
Un altre aspecte que el preocupa és la renovació. “Hi ha d’haver públic disposat a escoltar perquè ara mateix la mitjana d’edat és molt alta, com també passa amb les sardanes”, exemplifica. Per això anima als més joves a “arrossegar” a les noves generacions i remar plegats per mantenir viu “aquest llegat”. “Ara sembla que hi ha una sensació de retorn cap a tot el folklòric i tradicional, i depèn de nosaltres que no desaparegui”, afegeix.
La polèmica d”El meu avi’
A finals de juny Calella de Palafrugell va anunciar que no acabaria la seva tradicional cantada d’havaneres amb ‘El meu avi’ per primer cop en 48 edicions, després de la polèmica pel documental ‘Murs de silenci’ que vincula el seu compositor, Josep Lluís Ortega Monasterio, amb l’explotació sexual de menors. Preguntat per aquest fet, Payaró ha admès que és un tema “delicat”, però que no es pot negar que és una cançó que agrada a la gent.
“És un desastre que passi una cosa així i sap greu”, apunta, “però sento que s’ha de separar l’obra de la persona perquè si ho féssim amb tot no podríem escoltar moltes de les coses que escoltem, malauradament hi ha molta gent que l’ha feta grossa en aquest món”. També opina que el públic no pensa en Monasterio quan la canta, sinó que el tema “ha traspassat l’autor”.
En el seu cas, a partir d’aquest debat cada vegada que vagin a un lloc preguntaran si es vol fer o no i, en cas afirmatiu, no la presentaran ni es referiran a Monasterio. “No volem fomentar que es parli del personatge, només ens interessa la cançó”, explica, “de moment tots els llocs que hem anat ens han dit que sí que la volen continuar escoltant”.
