Si miro enrere i recordo els anys passats, crec que inevitablement en tots i cadascun d’ells m’hi trobo amb una pilota als peus. El futbol -és a dir, l’esport- ha format part de mi des de petit. Sempre he defensat que m’ha aportat moltes coses bones: m’ha permès conèixer moltíssima gent, descobrir racons de Catalunya, aprendre a treballar en equip i adquirir disciplina i compromís.
El problema ha aparegut més tard. I, com sovint passa, ho ha fet per comparació. Fa dos anys vaig deixar el futbol per dedicar-me a un esport que em donés més flexibilitat, i així vaig descobrir el trail, córrer per la muntanya. Més enllà de ser una pràctica que em permet connectar amb la natura i desconnectar del ritme diari, una de les coses que més m’ha sorprès és l’ambient: com n’és de saludable, com malgrat la competició sempre hi ha una bona paraula entre corredors, com tothom intenta ajudar-se. No hi ha insults ni agressivitat. I sí, malauradament, aleshores t’adones de com n’estava ple, d’això, el món del futbol.
Fa mesos que em pregunto per què. És pel contacte físic? No pot ser només això. És pels interessos que hi ha al darrere? Voldria pensar que no… Al final, però, sempre hi planeja una idea: la manca de voluntat de tots els que en formem o n’hem format part per canviar la dinàmica.
Espero de veritat que en el futur pugui entrar en un camp de futbol i veure com un jugador ajuda un rival a aixecar-se, com no hi ha insults a l’àrbitre, o fins i tot com s’expulsa del camp qui els profereix. Si això passa, voldrà dir que haurem anat a millor.
