El Palamós torna a Segona B el 2002

Ràdio Capital, la ràdio del Baix Empordà
Ràdio Capital. La ràdio de l'Empordà
El Palamós torna a Segona B el 2002
Loading
/

El 30 de juny de 2002, el Palamós Club de Futbol va tornar a Segona Divisió B després de tres temporades a Tercera. Ho va fer en un desenllaç poc habitual: va perdre l’últim partit del play-off, al camp de l’Águilas, però el resultat li va ser suficient per acabar primer de grup i certificar l’ascens. Aquell retorn no s’explica només pel marcador. Al darrere hi havia una aposta esportiva molt ambiciosa, concentrada en la figura de Dimitri Piterman, i un context local en què el futbol continuava tenint un pes social evident.

Un projecte pensat per pujar

El Palamós no afrontava aquella temporada com un equip qualsevol de Tercera. La idea era tornar a fer un salt de categoria i construir un projecte amb recorregut. Així ho recorda Carmelo Alejo, exjugador del Palamós i membre de la plantilla de l’ascens, una veu rellevant perquè va viure aquell procés des de dins del vestidor.

La declaració situa bé l’escala de l’ambició. L’objectiu immediat era la Segona B, però aquella categoria es veia com un primer pas. El projecte, a més, tenia una base econòmica molt concreta. El mateix Alejo ho explicita amb claredat.

Aquesta és una de les claus del relat: el Palamós puja perquè té un equip competitiu, però també perquè hi ha una estructura econòmica superior a la mitjana de la categoria.

L’altra cara: una relació difícil amb l’Ajuntament

Aquell model, però, no només tenia conseqüències esportives. També generava tensions a escala institucional. Per entendre aquest punt és pertinent escoltar Jordi Pallí, alcalde de Palamós l’any 2002, perquè és la persona que representa la relació entre el club i el consistori en el moment de l’ascens.

Pallí recorda així la figura de Piterman.

La seva valoració no és només personal. El que descriu és una manera de gestionar el club que sovint desbordava els marcs habituals de relació amb l’administració. Tot i això, Pallí també admet que el projecte va assolir l’objectiu central.

Aquest doble pla —conflicte institucional i eficàcia esportiva— forma part del sentit d’aquell ascens.

El partit decisiu a Águilas

La fase final es resol a Múrcia, al camp de l’Águilas. És aquí on el relat agafa més tensió. El Palamós s’hi juga el retorn a Segona B i ho fa en un ambient molt hostil. Carmelo Alejo en conserva un record molt precís.

El detall de la seguretat infiltrada no és menor. Indica que el club preveia un escenari complicat i que el context anava més enllà de la pressió habitual d’un partit d’ascens. Alejo encara ho concreta més quan descriu el final del matx.

El Palamós va perdre aquell partit. Però no va perdre l’ascens.

Perdre l’últim partit i pujar igualment

Aquest és el nucli narratiu del reportatge. L’equip cau a Águilas, però el resultat li permet mantenir la primera posició del grup. Des de fora, el desenllaç és tens i incert. Des de dins, Alejo assegura que la sensació era diferent.

La frase és valuosa perquè aporta una vivència interna del moment. No és una interpretació posterior, sinó la memòria d’un jugador que recorda una convicció molt marcada dins del camp.

Palamós ho segueix per la ràdio

Mentre tot això passa a Múrcia, a Palamós el partit no es pot veure per televisió. El seguiment es fa per ràdio, que és com bona part de l’afició viu el desenllaç. Aquesta dada és important perquè situa el paper de l’escolta col·lectiva en aquell moment.

Jordi Pallí recorda que ell no era al municipi, però que va seguir igualment l’ascens i va tornar de seguida a Palamós.

La declaració serveix per fixar dues idees: que el resultat es vivia amb expectativa real al municipi i que la celebració va tenir una dimensió institucional immediata.

La rebuda i el pes social del club

Quan l’equip torna, la resposta és clara. Hi ha afició esperant-lo, participació de la Penya Sport i presència de l’Ajuntament. Carmelo Alejo ho resumeix així.

Aquest punt és rellevant perquè evita reduir l’ascens a una simple dada esportiva. La rebuda mostra el paper que el Palamós encara tenia com a element de representació local. Pallí ho explica en termes més generals i ho reforça amb un record de llarg abast.

Un dels últims grans moments del Palamós

Amb els anys, aquell ascens del 2002 ha quedat com l’últim retorn del club a Segona Divisió B. També com el resum d’una etapa molt concreta: un projecte fortament personalitzat, una aposta esportiva que funciona i una relació amb l’entorn institucional marcada per la tensió.

La força periodística del cas és precisament aquesta suma. No és només la història d’un ascens. És també la d’un club històric que intenta tornar a llocs més alts, la d’un model de gestió discutible però eficaç a curt termini i la d’un municipi que continua vivint el futbol com una part de la seva identitat.

- Publicitat -

Més àudios