11.7 C
Pals
Dimarts, 30 novembre 2021
- Publicitat -

El patrimoni que ja no

Aquesta setmana probablement han passat moltes altres coses, a l’Empordà, però per mi la més important ha estat que la casa de la meua besàvia s’ha venut. Des de la racionalitat entenc que el mon gira, i que els avantpassats devien tenir les seues raons de pes per desfer-se del patrimoni. I tot i així, no hi estic d’acord. Les cases no son només parets i teulat, sinó l’esforç d’un grapat de gent que amb il·lusió van construir el refugi que heretem. En aquella finca ruïnosa de la que ja fa força temps que em vaig acomiadar, hi vam aprendre tots a anar en bicicleta; el meu avi ens va ensenyar a no tenir por de la foscor i a reconèixer el cant de la xibeca, i hi he sigut tan feliç i hi ha tants records, que se’m fa difícil imaginar-li una vida nova. Ara un bon tros de la meua infància és d’un rus, que probablement tirarà a terra l’edifici i que a la finca hi construirà un hotel d’onze habitacions. Fa uns dies l’amic Albert piulava la foto d’una casa que no serà d’una parella jove del poble perquè els jubilats suïssos que se l’han quedat i vindran dos cops l’any van fer una millor oferta. A casa avui estem de dol, sí, però potser hauria de ser tots, qui hauríem d’estar-ne.

Temps de lectura: < 1 minut

Més àudios