24.1 C
Pals
Diumenge, 25 octubre 2020

El preu de no aturar-nos

Els pescadors veuen més grups de dofins que mai, a les Illes Medes s’albiren taurons, sentim els ocells cantar, les granotes rauquen els dies de pluja i daines, cérvols i guineus caminen pels carrers buits de gent. És molt clar que quan desapareix l’home, la naturalesa fa acte de presència. Només cal treure el cap per la finestra.
És interessant la controvèrsia, quan els humans estem confinats a casa per por al perill de contagiar-nos, la fauna comença a ocupar espais humanitzats per la manca de perill. Ens hauria de fer pensar una mica tot pegat.

La pregunta que es fa molta gent és com hem arribat fins aquí. Tendim sempre a buscar culpables i en aquest cas els principals candidats són la COVID-19 i als ratpenats per ser els transmissors del virus als humans. També s’ha culpat a la Xina, però ens abstindrem de parlar de fake news i geopolítica. Ens equivocaríem si no afegim més candidats a la llista de culpables. Els experts en ecologia de malalties avisen que quan existeix un ecosistema que no ha estat pertorbat pels humans, els patògens es dilueixen.

En canvi, quan es desforesta i fragmenta un espai natural, hi ha espècies —que juntament amb els seus patògens— comencen a dominar; és aquí quan es crea una zona de risc pel brot d’una malaltia. És a dir, és molt probable que nosaltres i més concretament l’activitat humana siguem els culpables de l’aparició de la maleïda COVID-19. I segurament també d’altres malalties infeccioses com l’ebola, la grip aviar, el mal de les vaques boges, etc.

Identificat el culpable, caldria perdre mesures per evitar nous episodis. Reducció de les emissions d’efecte hivernacle, protecció d’espais naturals, disminució de la fragmentació, prohibició de la venda d’espècies exòtiques, consum de proximitat, etc. Confinats complim amb la majoria d’aquests requisits, però lluny de ser un canvi de paradigma vivim un petit parèntesi en un sistema que no vol aturar-se.

Temps de lectura: 2 minuts

Més àudios