El concert d’aquest divendres a Cap Roig demostrava, una vegada més, que hi ha un gènere musical capaç d’unir Cayetanos amb polo blau i la bandera d’Espanya al canell, amb Josep Maries amb calça curta i butxaques laterals, gent ràndom com jo mateix, i Giseles que anirien a veure la Sílvia Pérez “perquè és la nostra”. Aquest gènere és el rock en general i el de Franz Ferdinand en particular. I sí, és gairebé una religió.
En una hora i vint minuts de concert, la banda escocesa va descarregar un setlist com un hidroavió que no el veus venir fins que ja et cau a sobre. Ràpid, contundent i sense temps per respirar. Obrint amb Matinée i encadenant sense pietat No You Girls, Night or Day i Walk Away, el públic no expert (el coneixedor ja se li suposa) va passar del “ja m’agrada aquesta cançó” al “estic cantant a ple pulmó” en qüestió de segons.
Do You Want To i Build It Up van acabar de trencar el gel. Entre salts i aplaudiments ja no importava si havies vingut amb camisa de lli, samarreta de gira de 2005 o amb un vestit llarg d’estiu. El riff sec i hipnòtic de 40’ va marcar l’únic moment de pausa relativa, abans que Horizon i The Doctor tornessin a apujar les pulsacions.
Quan va sonar Jacqueline, ja no hi havia volta enrere: tot el públic era dins el mateix viatge. Amb Bar Lonely i Michael, l’energia era tal que qualsevol podria haver jurat que estaven tocant en un club petit de Glasgow i no a un festival al costat del Mediterrani. Black Eyelashes i Love Illumination van seguir al mateix nivell, entre riffs tallants i un Alex Kapranos que, sense perdre el somriure, dominava l’escenari com si fos casa seva.
I llavors, el moment que tots esperàvem: Take Me Out. Aquella entrada enganxosa i aquell canvi de tempo que, vint anys després, continua funcionant com un rellotge suís. Les veus del públic van competir amb la de Kapranos en un cor col·lectiu que es va allargar fins a Outsiders, Audacious i Ulysses. La traca final, This Fire, va ser literalment això: foc. Un tancament d’aquells que et deixen amb ganes de començar un altre cop des de la primera cançó.
Franz Ferdinand sonen igual de bé i de contundents ara que quan els vam conèixer per primera vegada. Però a vegades un té la sensació que haurien encaixat millor tocant amb The Clash, The Smiths o David Bowie que al segle XXI en un festival de la Costa Brava. Que això hagi funcionat així de bé és una mostra de l’encert de programar-los i que el rock és com una religió: no importa el context, ni el moment històric, ni la moda del dia. Si hi ets, hi creus.
Il·lustro la crònica amb aquesta fotografia. Déu vulgui que, quan aneu a un concert, no us toqui al davant un pallús d’1,90 m que, a més de tapar-vos la vista tota l’estona, es passi el concert sencer cantant “lo lo lo” amb totes les cançons com si no hi hagués demà.
