Aquests dies s’ha confirmat el que ja feia temps que es comentava: el Festival Sea Jazz de l’Estartit no se celebrarà aquest 2025. Algun dia haurem de parlar de la necessitat —o la dèria— de posar noms en anglès a esdeveniments que fem aquí. Però aquest no és l’objecte d’aquest article.
L’organització atribueix la cancel·lació a la manca de suport econòmic per part de l’Entitat Municipal Descentralitzada (EMD) de l’Estartit. L’EMD aportava fins ara 40.000 euros al festival, però aquesta aportació no es podia assumir i gràcies a que es van aconseguir 20.000 euros addicionals de patrocinadors i col·laboradors privats, finalment l’aportació pública en forma de diners es reduïa a 20.000€.
Així doncs, per una aportació pública del 10% sobre un pressupost total de 200.000 euros, el festival ha quedat suspès. La decisió no sembla només pressupostària. És també política, perquè la política és també marcar prioritats. I, com que no és la primera vegada que passa, potser ja toca plantar-se.
Ens consta que la resta d’activitats culturals programades per l’EMD sí que rebran suport institucional, com l’homenatge als Beatles, el festival Í-taca o els Pirates. I encara sort que sigui així. Però costa d’entendre que el jazz —amb una proposta de 16 concerts i més de 10.000 localitats disponibles— sigui l’únic esdeveniment exclòs.
L’Ajuntament de Torroella ha manifestat que no pot aportar més diners directament, perquè ja transfereix una partida global al pressupost de l’EMD. I així, entre sil·lencis i retrets, el festival ha quedat fora de l’equació cultural d’enguany. El pressupost parla sol. La cultura hi és, però el jazz no.
Aquest cas torna a posar de manifest una incapacitat estructural per resoldre problemes des de la suma. Quan qualsevol esdeveniment cultural es posa en risc —sigui un festival de jazz, un concert infantil o una festa major— les administracions haurien de remar juntes.
La política no pot ser només gestió. Per gestionar, ja tenim tècnics. Escollim polítics perquè tenen idees, projectes, prioritats i també influència. I la cultura hauria de ser una d’aquestes prioritats. No només com a eina de promoció econòmica o atracció turística, sinó com a bé públic essencial.
Ningú qüestiona que recollir escombraries o netejar les platges sigui una despesa pública. Però quan la cultura genera dèficit, comença el debat. Les administracions, per la via de la buricràcia i la normativa, tenen cada dia més difícil promoure activitat cultural o contractació artística i sovint acaben externalitzant a entitats sense ànim de lucre o directament al sector privat que se n’ocupin Hi ha festes majors de l’Empordà que no s’organitzen ni es programen seguint un programa o criteri públic, sinó segons l’interès del retorn que les barres de la festa donen a l’entitat que se n’ocupa.
I aquí és on plora la criatura: la cultura no s’entén com a servei públic estructural. I per tant, no es protegeix, ni es planifica, ni es pressuposta com a tal. Es considera una activitat que cal justificar, rendibilitzar, i, si pot ser, autofinançar.
El Sea Jazz pot no ser un festival de masses. Però atrau públic de tot Europa, té una programació excel·lent i situa l’Estartit en el mapa de l’excel·lència cultural. No omple places per fer créixer terrasses. Omple butaques per fer créixer sensibilitats.
No s’ha de caure en la temptació de criticar altres esdeveniments ni d’enfrontar propostes culturals. El que es reclama és una mirada política i estratègica sobre la cultura, que entengui que el jazz és tan important com els Beatles weekend, que la creació artística és tan valuosa com una vorera nova, i que la cultura cal que sempre surti a compte.
No vull ser injust. L’Ajuntament de Torroella fa una inversió cultural exemplar, amb el Festival de Torroella i l’Espai Ter com a grans puntes de llança. Però precisament per això, cal exigir també responsabilitat institucional compartida. L’EMD, l’Ajuntament, la Diputació, el Consell Comarcal i, si cal, l’Esperit Sant, han de ser capaços de trobar 20.000 euros per garantir la continuïtat d’un festival com aquest. Com passa amb tantes altres coses. Des de la gestió, des de la política o des de la influència que dóna la presidència d’una EMD, un Ajuntament, una Diputació o Generalitat.
I si no ho fan, potser el problema no són només els pressupostos. El problema és la cultura com a prioritat.
I potser, també, ens toca a nosaltres —els que gaudim d’aquests festivals, els que hi assistim, els que els defensem— alçar la veu. Però això ja serà objecte d’un altre article, que després em diuen que faig comentaris massa llargs.
