Ben trobats, oients de Ràdio Capital!
Quan Carme Manrubia es va construir la segona casa a Romanyà de la Selva, es va emportar de la primera casa el nom i el rètol que la identificava, “El senyal”, que va clavar a l’entrada de la nova casa.
Així, l’any 1984, quan nosaltres vam comprar la primera casa de Carme Manrubia no tenia nom. Sabíem, però, que la casa era “El Senyal”. La mateixa Manrubia ens va explicar com li havien posat el nom. Rodoreda i ella, a la sorra de la platja, escrivien diferents noms per batejar la casa, era l’any 1972. Lectores de Hermann Hesse, admiradores absolutes de la seva obra Demian, van decidir que el nom que esqueia a la casa era “El senyal”, el senyal que portava al front el protagonista de la novel·la, com Caín, el senyal de l’elegit. Aquesta imatge potent la va fer servir Rodoreda en la seva novel·la Quanta, quanta guerra…, escrita justament a la primera casa de Manrubia. Adrià, el protagonista, tenia un senyal al front, com Demian, com Caín, com la casa.
Li vaig demanar a Manrubia que em donés el rètol per tornar-lo a posar a la casa que li havíem comprat. Em va dir que no, que a la casa li posés “El senyal 2”. Vam continuar sense nom. Fins un dia que vam fer venir els experts a veure el suro gros del jardí perquè volíem que el declaressin arbre singular. Ens van demanar l’adreça de la casa per identificar la localització de l’arbre. En aquell moment, ni el carrer ni la casa encara no tenien nom. Els vaig explicar que la casa abans es deia “El senyal”, però que l’antiga propietària s’havia emportat el nom i no ens el volia donar. La casa era “El senyal vell”, o “Antiga casa el senyal”, però de cap manera “El senyal 2”. Aquell dia vam decidir que es diria “El Senyal Vell” i vam posar-hi el rètol, a imatge i semblança de l’antic.
El poemari Retrat interior, que s’acaba de publicar, inclou aquest meu poema sobre la casa:
El Senyal Vell
No s’hi ha mort ningú,
en aquella casa.
Però s’hi ha cremat
tanta vida!
