Aquest dimecres, els Gramophone All Stars —aquell projecte de final de carrera que un dia va somiar en Genís Bou— han estat a la Bisbal, dins el Festival Internacional Terracotta Museu. I ho han tornat a fer: han tornat a omplir, han tornat a fer ballar, han tornat a fer saltar. Han tornat a consolidar-se i a marcar terreny.
I això no és gens fàcil en un país de capelletes, on sovint tens la sensació que només un reduït grup d’artistes poden moure’s per tot arreu i fer sold out. Que cada vegada que els Gramophone All Stars aterrin a qualsevol escenari de l’Empordà l’omplin és un bon símptoma. És una gran notícia. Sobretot perquè es mouen més pels marges que no pas pel mainstream.
Això només s’aconsegueix vestint un projecte sòlid, gran i d’una qualitat innegociable. Gran, també en sentit literal: si no vaig comptar malament, a l’escenari hi havia 17 músics. Coordinar assajos, pactar repertoris i arranjaments amb disset artistes no és fàcil. I que soni tan bé com sona és mèrit indiscutible del seu ideòleg, el bisbalenc Genís Bou.
És cert que tocar a casa sempre ajuda. Probablement comences el concert amb el 50% de l’èxit assegurat. Però tocar a casa també imposa: al capdavall, com el nen que recita el vers de Nadal per primera vegada, sap que hi ha una pressió afegida, quan et mira la família.
Artísticament, els Gramophone també han crescut. Els seus concerts ara són més reposats i més madurs. Qui escriu aquestes ratlles encara recorda amb eufòria el ja mític concert del novembre del 2017 a la Sala Apolo de Barcelona, quan tot estava per fer i tot semblava possible. Ara, ben bé la meitat del repertori es mou entre el reggae i el calypso, més que no pas entre l’ska o el funk electritzant. Però tant el repertori com la manera d’executar-lo estan tan ben pensats i tan ben travats que no pots deixar de ballar ni un sol moment.
Les coreografies, fins i tot l’estilisme senzill però efectiu, t’endinsen en l’univers de les grans big bands. I m’atreviria a dir-ho: estem davant de la millor big band del sud d’Europa.
I és per tot això que quan un artista de l’Empordà, quan algú que crea des dels marges estilístics, quan algú arrisca, executa bé i connecta amb el públic fins al punt de tenir-nos dues hores ballant, paga la pena dir-ho ben clar: els Gramophone s’han fet grans. Molt grans.
I aquest país petit que tenim els hauria de reconèixer com es mereixen. Llarga vida.
