De la vida al camp

Quan jo vaig decidir fixar la meva residència a Llofriu ho vaig fer empesa sobre tot perquè llavors jo treballava a les organitzacions de les Nacions Unides i anava pel món de conferència en conferència. Només quan entre una i l’altra tenia unes dies lliures me n’anava a casa i de debò que em suposava un descans privilegiat tornar a la masia de Llofriu. Llavors no m’adonava dels inconvenients de “viure al camp”, com ho deien pomposament els meus amics.
Ara però es tracta de la vida diària i les coses es veuen una mica diferents. I com que em passo moltes hores explicant lo molt que m’agrada i tinc tantes teories desenvolupant-se sobre la forma en que aquí, al camp, com visc jo, voltada de camps conreats i arbres que trenquen el perfil de les muntanyes baixetes que m’envolten, vivint nit a nit el creixement de la lluna i enyorant-la quan el cel es negre amb tanta consciencia que em concedeix el privilegi de viure més intensament el pas del temps, penso que també està bé i donarà més credibilitat tanta lloança com faig anar amunt i avall, que també m’atreveixi a explicar petits inconvenient que tenim els que vivim lluny de les ciutats, sobre tot perquè son inconvenients que no tenen massa sentit i es podrien solucionar sense costos donat que ja paguem impostos, només que les persones o les autoritats que es cuiden dels serveis que necessitem, els atenguessin amb una mica d’imaginació que segur que no els hi falta però que a lo millor la utilitzen per altres feines que els hi deuen semblar, i potser ho son, més importants.
Per exemple, el servei de correus que es d’una lentitud tan exagerada que de vegades fa pensar que envien les cartes i els paquets per burro. N’he rebut d’urgents de Còrdova que han trigat 20 dies. A més no hi ha carters per les masies encara que tot just estiguin a mig kilòmetre de la carretera. Em costa creure que fins i tot a l’avi de Heidi li arribava el correu a dalt de les muntanyes nevades si no fos que jo mateixa quan hi vivia no hagués vist aquells cotxets grocs suïssos que repartien el correu amunt i avall, amb vent, sol o neu. O sigui que si volem rebre el correu hem de tenir un apartat, pagar-lo i anar-nos-en a buscar-lo.
O parlem de Renfe que ens concedeix un darrer tren des de Barcelona a les 21,46, exprés per fer-nos renunciar a cinema, concerts i teatre? O el servei de l’aigua que si t’hi vols connectar, perquè en anys de sequera els pous s’assequen, has de pagar la connexió des de la carretera encara que el teu veí del costat ja ho estigui des de fa anys a la xarxa que passa pel teu mateix camí? O dels mossos d’esquadra que quan els crides per una urgència, com m’ha passat a mi, no poden venir perquè ni tenen ni volen tenir mapes de masies, segons em van dir- sort que pet pots cridar a la policia local que aquests si que coneixen el territori.
No és una queixa, són un quants exemples per qui no ho sàpiga.
Ja se que cada lloc te les seves característiques i els seus avantatges i inconvenients. Ho se perquè m’he passat molts anys anant d’un lloc a l’altre amb l’equipatge a coll per muntar-me la vida durant uns mesos o un anys en un lloc o en altre de l’ample mon, però en general els inconvenients eren deguts a altres coses, com per exemple a una cultura diferent que exigia costums diferents. O la manca de recursos de l’Administració local o nacional que ens obligava a arreglar-nos com podien. Aquí no es així, ni es el cas de Renfe que només s’ocupa amb delit de l’AVE, ni de Correus que ningú entén perquè ha fet desaparèixer els carters, quan no costa gaire recordar com a Cadaqués, ja als anys seixanta del segle passat n’hi havia un que només fallava els diumenges que se’n anava a pescar.