Divendres passat vaig tornar a tenir l’oportunitat i el plaer d’escoltar a Carles Llop, un arquitecte i urbanista català de renom internacional que l’any 1998 va rebre el Premi Extraordinari de Doctorat.
Llop és director del Departament d’Urbanisme i Ordenació del Territori a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), autor de plans directors de la Vall d’Aran o el Pallars Sobirà i del Pla de Transformació del barri de la Mina (Sant Adrià de Besòs) juntament amb els seus companys Pastor i Jornet, que els va valer el Premi Nacional d’Urbanisme 2006 del Ministeri de l’Habitatge espanyol, el Premi Europeu d’Urbanisme 2010 i el Premi Catalunya d’Urbanisme 2016. A més, també és membre del comitè directiu del Centre Internacional d’Estudis i Paisatges Culturals de la Universitat de Ferrara (Itàlia).
Feta breument la presentació curricular podríem dir que es tracta d’una veu autoritzada per parlar d’urbanisme i planificació. Va venir a parlar de planificació urbanística en una ponència titulada “De l’alerta roja de l’explotació dels valors, a la gestió equilibrada dels recursos. Territori Costa Brava”, en un acte organitzat per la Fundació Jordi Comas i el Col•legi d’Arquitectes de Girona.
Parlar de la fragilitat de l’àrea litoral en un moment on aquest tema ocupa molt espai als mitjans de comunicació, fins i tot a les tertúlies més freqüents -més enllà del futbol i el procés- era una proposta engrescadora.
El despatx de Carles Llop té, en aquests moments, un munt de projectes damunt la taula, alguns d’internacionals com l’àrea ferroviària de Bari (Itàlia), la creació d’un ‘ecobarri’ a Toulouse i un important projecte d’estructuració urbana d’una àrea supramunicipal que abasta els municipis de Nantes i Saint-Nazaire a la desembocadura del Loire, a la costa atlàntica francesa. Aquest és el projecte que va servir d’exemple per explicar quines havien de ser les bases sobre les quals repensar la Costa Brava i quines eren les línies vermelles intraspassables.
Cent minuts de conferència i cent assistents bocabadats per la simplicitat i proximitat dels arguments del ponent que parlava de coses tan assequibles als no professionals com: “cal generar llegenda i fer agenda”, “cal mancomunar les idees i els objectius”, o “la nostàlgia no pot frenar l’ara toca”.
Entre el públic només hi havia representants de dos ajuntaments -Platja d’Aro i Sant Feliu de Guíxols- de la conflictiva àrea urbanística de la Costa Brava, i cap representant de les cent entitats SOS que té aquest territori.
Ja ho deia Raimon, “Qui ja ho sap tot, no cal que escolti”.
