L’humor és possiblement una de les eines més eficaces contra la tiraniar i l’autoritarisme. Aparentment poca cosa: l’acudit, la broma, la ridiculització. Però és una arma extraordinàriament potent.
L’humor és temut pels dictadors i els autoritaris. I ho és perquè aconsegueix crear un relat eficaç, exacte i inequívoc a través d’una estructura simple, entesa per tothom. Un relat que decapita les pretensions més altes. De tan senzill que és, té un efecte devastador sobre els egos engreixats. De tan entenedor, situa els autoproclamats herois del destí com a simples éssers, vistos de forma grotesca i risible.
Per a un tirà, que se’n riguin d’ell és de les pitjors coses que li pot passar. Per això fan por a qui vol el poder pel poder. I les primeres accions solen anar en la mateixa línia: apartar, arraconar, censurar tres tipus de persones especialment perilloses pels tirans. Aquells que pensen. Aquells que expliquen. I aquells que se’n riuen de tot i tenen la capacitat de fer riure.
Humoristes i comediants, fabricants de mems i d’acudits, sabeu que feu por a la tirania. Perquè l’humor, sigui simple o complex, demostra sempre intel·ligència en qui el crea.
Llarga vida a l’humor, ara que veiem tants episodis de censura, d’autocensura i de possibles nous autoritarismes a la vista.
L’humor és com un nen petit: sempre diu la veritat. Per tant, dirà que l’emperador va despullat, mentre aquest garla i presumeix de vestimentes. I l’humor ja trobarà la manera, comprensible per a tothom, de dir que no només va despullat, sinó que l’emperador potser la té petita.
